EL MISTERI DE LES PEDRES LLISCANTS.

LES PEDRES LLISCANTS.

El fenomen anomenat "Sliding Rocks", com es coneix arreu, és un dels més curiosos dels darrers temps. Roques que fan des de 200 grams fins a 300 kilograms, llisquem al seu gust per la erma superfície de Racetrack Playa, un llac dessecat a la Vall de la Mort (Califòrnia). Aquest lloc és el punt més baix dels Estats Units d'Amèrica on, a més, solen assolir-se les temperatures més elevades d'aquell país.

Els primers estudis al voltant d'aquest succés es van fer a la dècada dels cinquanta, malgrat existir observacions documentades des de l'any 1915.

Des de les hores, desenes de geòlegs i estudiosos han tractat de donar una explicació científica a aquest fenomen, encara que, ara per ara, totes han anat sent descartades després de provar la seva impossibilitat. L'únic que sembla clar és que les pedres llisquen als períodes de pluges, ja que els solcs que deixen són suaus, i s'ha deduït que es formen al damunt del fang.

L'acció de les persones està descartada, ja que està prohibit accedir al llac a l'estiu i a l'hivern, les dues temporades de pluges, donat que les empremtes produïdes sobre la superfície hi poden romandre durant anys, trencant la naturalesa de l'indret. A més, aquestes petjades delatarien el moviment humà al voltant de les roques. Cal aclarir que aquest és un lloc extremadament sec, però quan plou la superfície del llac s'omple amb una fina capa d'aigua d'uns centímetres. Descartada doncs l'acció humana, cal donar pas a altres teories.

MOVIMENTS SÍSMICS

Aquesta a ser una de les primeres teories, encara que passats els anys, la tecnologia ha demostrat que les pedres segueixen movent-se sense cap registre sismològic.

MOVIMENTS CAUSATS PEL GEL I L'ACCIÓ DEL VENT

Aquesta teoria ha estat la que més força ha pres durant molts anys. Es deia que al gelar-se la capa d'aigua, els forts vents movien les roques de lloc. No cal ser gaire intel·ligent per a saber que les pedres haurien d'estar sobre el gel i no unides a ell. A més, estudis posterior han demostrat que no hi ha vents tant forts a la terra per a poder moure pedres d'aquesta mida. S'han fet estudis, marcant grups de pedres dins de cercles i, passat un temps, algunes d'aquestes pedres s'havien lliscat i altres no. Curiosament algunes ho havien fet en direccions oposades, de manera que la teoria del gel ha quedat també descartada.

Arribats a aquest punt, cal ampliar el moviment documentat d'aquestes roques: Algunes s'han arribat a lliscar més de 400 centímetres i altres amb prou feina uns pocs centímetres. Les seves trajectòries son totalment dispars i aleatòries. Encara que moltes pedres tracen trajectòries paral·leles i exactes, tard o d'hora trenquen la simetria i cadascuna va per la seva banda. Fins hi tot, en altres estudis amb pedres marcades, una va desaparèixer sense rastre per aparèixer passar molt temps a la punta oposada del llac.

MOVIMENTS PER ATRACCIÓ MAGNÈTICA.

És ben cert que el subsòl d'aquest indret és bastant inestable i solcat per moltes falles, que els moviments del magma son més superficials i que les atraccions magnètiques poden ser més grans que en d'altres llocs. Tanmateix, aquesta teoria també ha estat descartada mercès a l'ús de sofisticats mitjans tecnològics, els quals han provat que, ni de bon tros, tot això faria moure les pedres.

MOVIMENTS PER GRAVETAT.

Les observacions mostren que una gran part de les pedres es mouen cap el centre del llac, malgrat que el desnivell de tota la superfície és imperceptible. Tot aniria bé si no fos que NO totes les pedres ho fan, doncs algunes es mouen en sentit contrari o fins hi tot recuperen el camí, fins on havien sortit algun dia.

Però aquí entra una altra vegada l'acció de l'aigua. És possible que al ploure, amb el terra molt esquerdat, l'aigua es coli fins a una fondària considerable.Quan el terra es torna a assecar, primer ho fan les capes més superficials que, en certa manera, segellen les capes inferiors. Això fa que es creïn petits monticles que, amb el pas dels anys poden tenir la pendent suficient perquè llisquin les pedres per gravetat. Quan les pedres estan a la zona alta dels turons, lògicament es llisquen cap al centre del llac, ja que el desnivell ajuda a que vagin vers aquesta direcció. Per contra, si estan al costat oposat del turó, llisquen en sentit contrari. Aquesta teoria perquè algunes pedres es mouen i altres que estan al seu costat no ho fan: els pesos i les mides són decisius en aquests casos.

Es podria pensar que la superfície d'aquest llac és "viva" en certa manera i que els aleatoris bombaments i aplanaments, són els que mouen aquestes roques. Encara que els processos son tant lents que costa de provar.

Els naturals del país no es compliquen tant la vida i atribueixen aquests moviments als esperits dels antics guerrers indis que van quedar atrapats dins aquestes roques.

(Traduït i tractat d'un article de Sinuhé Gorris, de Tejiendo el mundo)