A casa de l’Ernest hi havia sempre el problema de fer lloc. El pis era
petit, i la mare de l’Ernest es queixava de la falta d’armaris i fins i tot de
la falta de panys de paret per a posar-hi armaris. Per aquesta causa, el
pessebre que muntaven cada anys tenia una forma allargada i semblava que les
figures feien cua i les muntanyes quedaven encastades a l’horitzó, que era un
paper d’embalatge amb una posta de sol pintada.
Als ulls de l’Ernest es podia comptar amb l’avantatge d’una major
intimitat: tot era a mà i el petit univers quedava tot ell a l’abast, sense
altres secrets que els que s’oferien a les mirades infantils. Per això, el dia
que el nen es va adonar que un dels pastors (a un pam escàs dels Tres Reis) es
bellugava, va pensar: “Ja és atreviment, escollir un pis tant petit per a un
prodigi tan gran”. Va acostar-s’hi i comprovà que el pastor, diminut, era de
carn. I fins va veure que la pell amb la qual es disfressava era un retall de
camussa que la mare de l’Ernest tenia a l’estoig de la manicura. El pastor, en
sentir-se atrapat, va fer un gest molt expressiu amb les mans, com si volgués
dir que ja en parlarien amb més calma.
L’Ernest era un noi més aviat tranquil i esperà el vespre, quan els
pares ja dormien. S’acostà al pessebre, amb un elèctric de piles, i va veure el
pastor assegut a la vora del riu, com si es mullés els peus en el paper de
plata que feia d’aigua.
-Ets de debò? –va preguntar-li, mentre l’enfocava amb la llanterna.
Tot protegint-se de l’enlluernament amb el braç, l’altre respongué:
-Soc cosmonauta, i vinc d’una galàxia de prop d’aquí. Em vaig despistar
i el plat volador ha quedat sota l’escriptori del teu pare. No el toquessis
pas!
-Et pescaran –digué l’Ernest-. El pare no, perquè sempre té el cap a la
feina, però la mare és segur que et pescarà...
-T’aconsello que m’ajudis a evitar-ho, pel vostre bé. Em veuria obligat
a arrasar el pis.
“Quin milhomes! –pensà l’Ernest. Amb un cop de planxa, la mare el podria
aplanar com un full de calendari”. Però, per educació, va desviar la conversa:
-Que menges?
-Estic servit per sis mesos.
-I no portes casc de plàstic ni vestit de l’espai?
-Son antigalles, això. Nosaltres prenem un compensador de pressions per
via oral.
-I la gravetat?
-Prenem una altra mena de pastilles. Però deixa-ho córrer, que no ho
entendries. El que has de fer és ajudar-me a sortir d’aquí.
-Com?
-El teu pare carrega l’encenedor amb un líquid americà, Gazonol. Ja saps
que vull dir, oi?
-Sí. És un pot de llauna, aplanat, amb una mena de comptagotes en un
extrem. A l’etiqueta hi ha una flama vermella que surt d’una G.
-Exacte. M’has d’ajudar a carregar el plat volador amb aquest líquid.
L’Ernest se’l va mirar amb un aire mofeta, com si digués: “I tu, que
presums d’esbotzar pisos, no et pots valer sol?”. L’astronauta el devia
interpretar, perquè va dir de seguida:
-Fa uns quants dies que estic empiocat. A més, tot això és fet a mida
vostra, no pas a la meva. Au, no perdem temps...
El viatger de l’espai va baixar àgilment, deixant-se anar per un dels
farbalans que la mare de l’Ernest feia servir per a dissimular la tramoia del
pessebre. Mentre caminaven de puntetes cap a l’escriptori del pare, el nen
tingué un pressentiment i va preguntar:
-Com és que parles tant bé el català? No em diràs que també preneu unes
pastilles...
-Doncs sí: les píndoles en català son rosades. Cada idioma té el seu
color. Apa, ajuda’m a treure el plat volador.
L’Ernest es va posar de quatre grapes i, en el moment que anava a
allargar el braç, l’astronauta li recomanà que de primer toqués el vehicle amb
la punta dels pits, per si encara cremava. El metall era calent, però l’escalfor
es podia aguantar. La nau brillava i emetia una fosforescència intermitent. “I
tant, si l’hauria trobat, la mare!”, pensà el noi.
-No facis soroll –va pregar el visitant extraterrestre.
-No pateixis. Els meus pares tenen un son molt fort.
Va treure el Gazonol del calaix de l’escriptori i, guiat pel foraster,
omplí el tanc.
-Em sembla mentida que encara aneu amb benzina –comentà el nen.
-No hi anem pas. Fem servir camps de força electromagnètica. Els
combustibles líquids són per als reactors d’emergència.
-Ah! Tots els plats son petits com aquest?
-Nooo! El meu és com una mena de Vespa de les vostres. Però n’hi ha d’enormes.
Ja en deus haver sentit a parlar.
L’Ernest recordava algunes fotografies dels diaris, però eren borroses i
poc convincents.
-D’aquella manera... –digué evasivament.
-Passa que sempre anem esverats i de pressa. Fem de mal retratar,
nosaltres –digué l’home sideral.
Abaixà la mirada, com si se’n donés una mica de vergonya, i obrí un
portell que hi havia al costat de la nau.
L’Ernest no es podia treure del cap les pastilles del català. Serien tan
útils! La gent es podria desitjar les bones festes sense l’aguait de les
pronunciacions i tot seria més planer i cordial.
-No ens podríeu enviar píndoles del català? –va preguntar de cop i
volta-. Suposant que el preu ens anés bé...
-Qui sap! Però això us ho feu de ver vosaltres.
L’homenet va entrar al vehicle i, amb mig cos a fora, va mirar l’Ernest
amb un posat d’agraïment. Li demanà que obrís la finestra, per no trencar els
vidres, i s’acomiadà amb gentilesa:
-Gràcies! I que passeu un bon Nadal...
El plat va brunzir, s’il·luminà amb una claror ataronjada i fugí com una
ratlla de llum.
L’Ernest es va ficar al llit i estigué desvetllat durant una bona
estona. Dubtava de si ho explicaria als pares, i acordà que sí, per pura
lleialtat, però sense confiar-hi gaire. L’any passat, quan es va fer tan amic d’un
rei de cartes, els pares no s’ho van creure i fins el van renyar. I això que
era el rei d’espases i es va passar tota una nit donant-li lliçons d’esgrima. S’adormí
pensant en el munt de coses que es perd la gent gran, per anar sempre tan
enderiada.
Pere Calders i Rossinyol.
. . .Feliç Nadal a l'ànima de tot-hom!!. . .
