EXPLORADOR CELESTE A LA DERIVA. - Pere Calders i Rossinyol-

  A casa de l’Ernest hi havia sempre el problema de fer lloc. El pis era petit, i la mare de l’Ernest es queixava de la falta d’armaris i fins i tot de la falta de panys de paret per a posar-hi armaris. Per aquesta causa, el pessebre que muntaven cada anys tenia una forma allargada i semblava que les figures feien cua i les muntanyes quedaven encastades a l’horitzó, que era un paper d’embalatge amb una posta de sol pintada.

  Als ulls de l’Ernest es podia comptar amb l’avantatge d’una major intimitat: tot era a mà i el petit univers quedava tot ell a l’abast, sense altres secrets que els que s’oferien a les mirades infantils. Per això, el dia que el nen es va adonar que un dels pastors (a un pam escàs dels Tres Reis) es bellugava, va pensar: “Ja és atreviment, escollir un pis tant petit per a un prodigi tan gran”. Va acostar-s’hi i comprovà que el pastor, diminut, era de carn. I fins va veure que la pell amb la qual es disfressava era un retall de camussa que la mare de l’Ernest tenia a l’estoig de la manicura. El pastor, en sentir-se atrapat, va fer un gest molt expressiu amb les mans, com si volgués dir que ja en parlarien amb més calma.

   L’Ernest era un noi més aviat tranquil i esperà el vespre, quan els pares ja dormien. S’acostà al pessebre, amb un elèctric de piles, i va veure el pastor assegut a la vora del riu, com si es mullés els peus en el paper de plata que feia d’aigua.

   -Ets de debò? –va preguntar-li, mentre l’enfocava amb la llanterna.

   Tot protegint-se de l’enlluernament amb el braç, l’altre respongué:

   -Soc cosmonauta, i vinc d’una galàxia de prop d’aquí. Em vaig despistar i el plat volador ha quedat sota l’escriptori del teu pare. No el toquessis pas!

   -Et pescaran –digué l’Ernest-. El pare no, perquè sempre té el cap a la feina, però la mare és segur que et pescarà...

   -T’aconsello que m’ajudis a evitar-ho, pel vostre bé. Em veuria obligat a arrasar el pis.

   “Quin milhomes! –pensà l’Ernest. Amb un cop de planxa, la mare el podria aplanar com un full de calendari”. Però, per educació, va desviar la conversa:

   -Que menges?

   -Estic servit per sis mesos.

   -I no portes casc de plàstic ni vestit de l’espai?

   -Son antigalles, això. Nosaltres prenem un compensador de pressions per via oral.

   -I la gravetat?

   -Prenem una altra mena de pastilles. Però deixa-ho córrer, que no ho entendries. El que has de fer és ajudar-me a sortir d’aquí.

   -Com?

   -El teu pare carrega l’encenedor amb un líquid americà, Gazonol. Ja saps que vull dir, oi?

   -Sí. És un pot de llauna, aplanat, amb una mena de comptagotes en un extrem. A l’etiqueta hi ha una flama vermella que surt d’una G.

   -Exacte. M’has d’ajudar a carregar el plat volador amb aquest líquid.

   L’Ernest se’l va mirar amb un aire mofeta, com si digués: “I tu, que presums d’esbotzar pisos, no et pots valer sol?”. L’astronauta el devia interpretar, perquè va dir de seguida:

   -Fa uns quants dies que estic empiocat. A més, tot això és fet a mida vostra, no pas a la meva. Au, no perdem temps...

   El viatger de l’espai va baixar àgilment, deixant-se anar per un dels farbalans que la mare de l’Ernest feia servir per a dissimular la tramoia del pessebre. Mentre caminaven de puntetes cap a l’escriptori del pare, el nen tingué un pressentiment i va preguntar:

   -Com és que parles tant bé el català? No em diràs que també preneu unes pastilles...

   -Doncs sí: les píndoles en català son rosades. Cada idioma té el seu color. Apa, ajuda’m a treure el plat volador.

   L’Ernest es va posar de quatre grapes i, en el moment que anava a allargar el braç, l’astronauta li recomanà que de primer toqués el vehicle amb la punta dels pits, per si encara cremava. El metall era calent, però l’escalfor es podia aguantar. La nau brillava i emetia una fosforescència intermitent. “I tant, si l’hauria trobat, la mare!”, pensà el noi.

   -No facis soroll –va pregar el visitant extraterrestre.

   -No pateixis. Els meus pares tenen un son molt fort.

   Va treure el Gazonol del calaix de l’escriptori i, guiat pel foraster, omplí el tanc.

   -Em sembla mentida que encara aneu amb benzina –comentà el nen.

   -No hi anem pas. Fem servir camps de força electromagnètica. Els combustibles líquids són per als reactors d’emergència.

   -Ah! Tots els plats son petits com aquest?

   -Nooo! El meu és com una mena de Vespa de les vostres. Però n’hi ha d’enormes. Ja en deus haver sentit a parlar.

   L’Ernest recordava algunes fotografies dels diaris, però eren borroses i poc convincents.

   -D’aquella manera... –digué evasivament.

   -Passa que sempre anem esverats i de pressa. Fem de mal retratar, nosaltres –digué l’home sideral.

   Abaixà la mirada, com si se’n donés una mica de vergonya, i obrí un portell que hi havia al costat de la nau.

   L’Ernest no es podia treure del cap les pastilles del català. Serien tan útils! La gent es podria desitjar les bones festes sense l’aguait de les pronunciacions i tot seria més planer i cordial.

   -No ens podríeu enviar píndoles del català? –va preguntar de cop i volta-. Suposant que el preu ens anés bé...

   -Qui sap! Però això us ho feu de ver vosaltres.

   L’homenet va entrar al vehicle i, amb mig cos a fora, va mirar l’Ernest amb un posat d’agraïment. Li demanà que obrís la finestra, per no trencar els vidres, i s’acomiadà amb gentilesa:

   -Gràcies! I que passeu un bon Nadal...

   El plat va brunzir, s’il·luminà amb una claror ataronjada i fugí com una ratlla de llum.

   L’Ernest es va ficar al llit i estigué desvetllat durant una bona estona. Dubtava de si ho explicaria als pares, i acordà que sí, per pura lleialtat, però sense confiar-hi gaire. L’any passat, quan es va fer tan amic d’un rei de cartes, els pares no s’ho van creure i fins el van renyar. I això que era el rei d’espases i es va passar tota una nit donant-li lliçons d’esgrima. S’adormí pensant en el munt de coses que es perd la gent gran, per anar sempre tan enderiada.

Pere Calders i Rossinyol.

. . .Feliç Nadal a l'ànima de tot-hom!!. . .

OCHATE, LA PORTA DE L'INFERN?

OCHATE, LA MECA DEL MISTERI.

Ochate (42°44'56.79" N   2°39'35.64" O), situat al comtat de Treviño, administrativament a la província espanyola de Burgos, a 14 quilòmetres de Gasteiz. 

S'hi pot arribar en cotxe fins San Vicentejo. Tot seguit hem de continuar a peu per un camí de terra i a la poca estona veure la Torre de Ochate, que serà la nostra misteriosa referència visual, fins arribar a Ochate.

Dades històriques.

Any 1134: Goate (porta de dalt), apareix per primer cop dins la Nòmina de San Millán. En aquest moment al poble hi vivien tant sols 15 persones.

Any 1234: En aquest any s'edifica la torre de Ochate, damunt de la plana. És creu que la seva primera funció va ser la d'actuar com un far per orientar carruatges i camperols.

Any 1254: Incomprensiblement des d'aquest any i fins ben entrat en segle XVI, no s'ha trobat cap dada.

Any 1557: Ochate apareix com un poble despoblat, arran de l'emigració dels seus habitants a d'altres pobles i zones o de la seva mort i desaparició.

Any 1750: En aquest any, el cens fa referència a només sis habitants.

D'ençà el segle XIX és quan Ochate és converteix en un dels llocs més habitats de la comarca i quan comença a desenvolupar-se la seva maledicció . . .

Epidèmies que han arrasat Ochate.

Any 1860: S'escampa la verola, de la que finalment sobreviuen poc més de 10 persones.

Any 1864: S'escampa el tifus, acabant per ben poc amb tota la població que hi restava.

Any 1870: S'escampa el còlera, que enllesteix per sempre més la vida humana al poble. 

L'estrany és que aquestes tres epidèmies només van afectar el poble d'Ochate. Cap més poble i comarques del voltant, s'hi van veure afectats.

Desaparicions.

Un dia de novembre de 1868, el rector del poble, Mossèn Antonio Villegas, es dirigia fins l'ermita de Bergondo, per recollir uns estris. Varis veïns el van veure pujar pel vessant, però aquella va ser la darrera vegada en ser vist, donat que va desaparèixer sense deixar cap empremta.

En Juan Peché, un jove pagès va desaparèixer sense deixar rastre. Ningú va saber mai el que li va passar. A casa seva van trobar el menjar a mig fer, efectes personals, diners, roba, etc . . .

El mateix dia, un altre pagés en F. Amestoy va apareixer totalment calcinat al camí del poble. Ningú va ser capaç de trobar cap explicació per aquests esdeveniments i encara avui seguim sense saber el que va passar aquella nit.

OVNIS damunt d'Ochate.

L'any 1947, el pagès Victor Moraza va ser el primer a denunciar la presència de llums estranys damunt les runes d'Ochate. Centelleigs que semblaven baixar verticalment fins el poblat. 

Rabent, s'endinsà a les runes i allà, al damunt de la torre es gronxava quelcom semblant a un globus blanquinós i silenciós, d'uns dos metres de diàmetre. Passats uns segons, es va desplomar damunt la torre, il·luminant tota la zona amb una forta claror.

El 17 d'agost de 1978, Ángel Resines es trobava regant el seu hort qual va observar a les rodalies de Ochate, un llum blanquinós que s'anava acostant ràpidament. Esparverat, l'Ángel va tirar-se a terra a fi de que l'esfera no xoqués amb ell.Tot seguit i molt de pressa es va amagar a un cobert, on va observar com l'objecte lluminós ascendia fent un gran terrabastall, dividint-se en tres llums de similar grandària. Al moment es van allunyar ràpida i silenciosament fins un turons propers, on van caure a terra.


El 24 de juny de 1981, Prudencio Muguruza va observar una gran esfera de color blau que semblava baixar a les rodalies de Ochate. "Sentia una por indescriptible, sentia al meu voltant una mena de brunzit molt intens. Sense pensar-ho dues vegades, ben bé com un autòmat, vaig treure una foto amb la meva càmera, d'aquell increible fenomen".

Trobades amb l'impossible.

Un dia de l'any 1986, l'empresari Fernando Gil estant al costat de la torre de Ochate, va escoltar unes petjades que s'anaven acostant en cercle al seu voltant, fins que va notar quelcom semblant a una mà invisible que li tocava l'esquena.

Un dia del juliol de 1987, la primera i tercera companyies de carros blindats de la base de l'exercit espanyol a Araca, a la província d'Araba, a Euskadi, van estar perdudes durant més de quatre hores, dins una espesa boira, a Ochate. Entre ambdues companyies no podien establir contacte, tot i estar separats per no més de 300 metres. Els equips de comunicació no funcionaven, hi havia unes inexplicables interferències i les dues companyies van estar caminant perduts pels voltants del poble durant quatre hores, sense trobar-se.

Arran de l'estranya situació i donat la impossibilitat de comunicació, un militar d'una de les companyies, el sergent Resines, va decidir sortir a cercar l'altra. Tanmateix i malgrat conèixer bé la zona, es va sentir perdut sense saber on era i va haver de tornar.

Finalment, l'oficial al comandament, el capità Aparicio, va ordenar de tornar a la base.

El mateix any de 1987, un grup d'investigadors entre els quals hi era l'Alberto Fernández, van decidir anar a Ochate. Quan van entrar al cobert on havien deixat els cotxes, es van trobar l'Alberto, mort dins del seu vehicle.
Passat uns mesos de la seva mort, els mateixos investigadors van escoltar una mena de plany al cobert d'Ochate. Van treure el cap per la porta i van veure una figura humana amb barba i nas aguilenc, tal com la d'Alberto Fernández, segons van relatar més tard.

Però una de les històries que poden impressionar més, és la de Mikel Colmenero, càmera i radioafeccionat  de Gasteiz. A l´allunyar-se del grup principal amb el seu vehicle, aquest va fallar i a l'intentar tornar, va veure passar pel costat del seu cotxe dos humanoides d'uns tres metres d'alçada i caps ovalats, amb uns vestits cenyits de color negre i dues franges més clares. Es va quedar immòbil mentre els dos éssers s'allunyaven.
Sembla que va ser a les hores quan a una cinta de cassette del seu cotxe, es va gravar la frase "yo sí estoy" ("jo sí estic"). El testimoni va dir després que va destruir la cinta, de la por que li va provocar.

Aquests son alguns dels fets, segurament amb alguna exageració, dels rars esdeveniments que han anat ocorrent a Ochate.

Traduït i adaptat al català, de http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2009/01/12/438/

Un passeig per Ochate:

Objectes Voladors No Identificats: EL CAS MANISES.

CAS OBERT.

El dia 11 de novembre de 1979, el comandant d'aviació Francisco J. Lerdo de Tejada, amb més de catorze anys d'experiència en vols comercials i la seva també experimentada tripulació, s'enlairen des de l'aeroport de Son Sant Joan, a l'illa de Mallorca.

El vol és el JK-297 i l'aparell un Supercaravelle de la companyia TAE, amb 109 passatgers dins, el qual desprès de fer escala a Mallorca, procedent de Salzburg (Àustria), reprèn el seu trajecte vers l'illa de Tenerife, a les Canàries (Espanya). La climatologia és la escaient, l'atmosfera està clara i la visibilitat és òptima.

L'aparell aconsegueix l'altitud de 23.000 peus i la tripulació és disposa a realitzar un trajecte tranquil i rutinari. Tanmateix, a les 23,10 hores, la tranquil·litat es trenca de sobte.

A l'esquerra de l'avió, el comandant veu uns llums vermells que s'acosten en trajectòria de col·lisió. Comencen les converses entre l'avió i les torres de control d'El Prat i Manises, i Torrejón de Ardoz (Espanya). Cap radar troba senyals de trànsit a l'àrea indicada pel pilot. Els estranys llums s'apropen cada cop més i els nervis comencen a afectar la gent. La tripulació decideix elevar l'aparell a 28.000 peus però, molt sorpresos, veuen que els llums acceleren a més velocitat que l'avió i continuen en trajectòria de col·lisió. Des de les torres de control, insisteixen que no apareix cap objecte als radars.

Els estranys llums vermells ja es troben a uns 500 metres de l'avió i el comandant Lerdo de Tejada pren una decisió ferma. Canvia el rumb i fa un aterratge d'emergència a l'aeroport de Manises. Els llums abandonen la persecució de l'avió a unes trenta milles de Manises i les dimensions del objecte volador no identificat s'estimen al voltant dels dos-cents metres de diàmetre.


Els operaris de l'aeroport de Manises observen uns llums al firmament que identifiquen com les vistes des del JK-297. Després d'una trucada d'emergència s'enlaira des de la base de Los Llanos, a Albacete (Espanya), un avió interceptor Mirage-1, controlat pel capità Fernando Cámara.

Als pocs minuts de l'enlairament, el capità Cámara localitza el llum i comença una persecució a la velocitat supersònica de 1,4 mach que durarà al voltant d'una hora i dos quarts. La persecució és visual en tot moment, donat que l'artefacte desconegut no emet cap tipus de senyal infraroja per font de calor. A la persecució, el capità Cámara arriba a acostar-se el suficient, per observar una forma d'objecte troncocònic a l'interior dels llums. Així mateix, durant la persecució també es van notar interferències electròniques a l'avió.

L'esgotament del combustible al Mirage, obliga al capità Cámara a tornar a la seva base i conclou la tasca d'intercepció.

============================================

Aquestes són les dades bàsiques del que va succeir aquella nit de novembre del 1979. De les hores ençà, es succeeixen un seguit d'esdeveniments amb els que es comencen a confondre les dades. Algunes publicacions de l'època relacionades amb la ufologia es manipulen moltes de les dades i directament s'inventen moltes altres a fi de convertir el cas en un de molt més sensacionalista, com si ja no ho fos prou, per ell mateix:

Sense cap mena de dubte que el van aconseguir, donat que l'expedient Manises va donar la volta al mon en poques setmanes. Fins hi tot es van publicar unes fotografies d'un suposat OVNI, emergint del mar a pocs metres de les costes de Mallorca, aquella mateixa nit. Fotografies que un famós investigador del tema recolza com a reals i que passats els anys es demostren com un simple frau.


A l'aeroport de Manises es van encendre els llums d'emergència per a un possible aterratge del Mirage-1, però posteriorment s'escriurà que l'encesa es va produir per l'acostament dels estranys llums vermells. Les petites interferències a l'aparell, es van convertir en alguns articles, en llargs minuts de total desconnexió de tots els aparells electrònics del caça. I així, un seguit de despropòsits i manipulació de dades, tretes de context.


Les teories al voltant de la natura dels estranys llums son d'allò mes diverses. Una de les més ridícules i grolleres, al tractar al professionals de l'aviació de ignorants pagerols, va ser la d'un tal José Antonio Fernández Peris que va escriure un llibre on gosava dir que els que van veure eren els focs de les refineries de Cartagena i que el capità Cámara només va perseguir astres del firmament. És tan absurd i sense fonament que, a tot un munt d'investigadors seriosos, els hi va costa molt poc desmuntar punt per punt les conclusions de "l'eminent científic".

Rius de tinta han tractat d'aclarir aquest cas que, ara per ara és oficialment, l'únic que existeix al país veí, d'un aterratge d'emergència arran d'un OVNI. Fins hi tot va arribar al Congreso.


Passat tant de temps, és fa difícil creure que es pugui esbrinar res de nou al voltant del que va passar aquella nit. Probablement el misteri continuarà per sempre, donat que, malgrat tot el que s'ha especulat, s'ha afirmat i s'ha negat, l'únic que sembla clar és que ningú sap del cert el que eren aquells tres llums vermells que van perseguir amb insistència al vol JK-297, fa més de trenta anys.

http://dai.ly/HfzUDd

Traduït i adaptat al català de: http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2009/04/05/expedientes-x-el-enigmatico-caso-manises/

Cases amb encanteri: VIANDAS, LA CASA DELS ESPERITS.

Història d'un restaurant encantat.

Formàvem un nodrit grup d'investigadors units tots a la recerca del misteri ... La cita era al restaurant "Vianda", popular pels estranys esdeveniments paranormals que en ell i des d'ell s'han retransmès, conformant-se com un dels casos paranormals millor documentats de l'última dècada a Espanya.

Entre els que estàvem el passat mes d'octubre, en aquesta investigació en viu, destacaven investigadors com Luis Mariano Fernández, Miguel Ángel Del Port, expressament per a aquesta investigació, Guillermo León, Nacho Ares o la nostra redactora Clara Tahoces. 
La tarda ja havia començat amb els diferents enregistraments dels anteriors, amb òptims resultats. La investigadora Clara Tahoces, juntament amb Nacho Ares, havia pogut recollir en la seva enregistradora un bon nombre de psicofonies, amb estranyes veus de nens demanant ajuda en planyívoles peticions que impressionaven a tot el que les sentia. També es van poder captar les estranyes formacions esfèriques lluminoses, de les quals ja va informar "Más Allá" en un número anterior. 
A la nit es va concentrar un major nombre de participants, els quals van ser també testimonis de diferents esdeveniments ben anormals: es van repetir estranys sorolls d'obrir i tancar els forrellats de les grans finestres que il.luminen la casa, estranyes descàrregues d'estàtica, baixades de temperatures i augments d'humitat anormals, veus de "enlloc" que cridaven a alguns dels components d'aquesta investigació, aportacions, raps o el més impressionant l'experiència viscuda per Luis Mariano Fernández, un càmera i l'investigador sevillà José Manuel García Bautista, quan en el transcurs d'una entrevista van ser testimonis directes de la muda presència i fred passeig d'un estrany volum humà, boirós, per un dels patis del darrere de l'últim i encantat replà de "Vianda" ... on no hi havia ningú excepte ells tres. Més endavant, en altres gravacions d'àudio i vídeo, es van visionar noves esferes de llum passejant-se per les habitacions, estranys sons captats pels mini-disc i noves psicofonies, amb les inquietants veus infantils que no provenien d'enlloc ... Només el passat d'aquesta casa ens pot desvetllar el seu secret present i només és la casa, la impenitent testimoni d'esdeveniments que s'escapen a tota raó racional.

Potser les dades obtingudes en una sessió de oui-ja en puguin donar un cop de mà, tot i que no són el tipus d'experiència que acostumem a valorar. En aquella sessió es van obtenir possibles pistes, com la d'algú que va morir en aquest mateix lloc a mans d'un familiar sobre l'any 1837 i que es deia "Olga", les estranyes relacions de la qual ens porten a un incendi a l'immoble sobre 1800 ... Avui sabem que al segle XIX hi va haver un incendi a l'immoble i que al costat de l'avui famós i encantat restaurant, hi ha una escola teresiana, els principals habitants són nens ... A sota del "Vianda" i pertanyent al conjunt del Col·legi, es troba una cripta, però sense accés des del local ... un punt cec però de gran interès. 
Però el nostre convenciment és que al "Vianda" hi ha una cosa més que els vestigis d'un sol esser. Creiem que ens trobem davant un cas que, de ser qualificat per nosaltres, inicialment, com de fantasmes o politeista (cosa totalment diferent), ha passat a ser tot un cas de casa encantada, al centre de Sevilla i és que en aquest lloc hi ha alguna cosa més ...

Caldria recular als inicis d'aquesta recerca quan, al començament de l'any 2003, la gerent de l'establiment ens comentava les diferents experiències viscudes per tots els empleats de "Vianda", molts dels quals van abandonar el seu lloc de treball en no suportar la convivència amb el sobtat "llogater".

Per a ells, tot va començar als primers mesos de l'any 2001, quan el local canvia de propietaris i és adquirit per Francisco Javier Pérez Parralo. S'inicien unes obres de remodelació del local, amb una contracta de construcció de Gerena i Rociana. Durant els següents mesos, ells serien els protagonistes dels successos paranormals en aquest lloc: eines que canvien de lloc o desapareixen, trucades, xiuxiuejos, sentir-se estranyament acompanyats, estranyes petjades ... Tot això era la seva tasca diària, però un dels moments més tensos a les obres del "Vianda" es va viure quan un matí va aparèixer el local obert totalment. Al sòl recent formigonat, no es veia cap petjada però els indicis d'un possible robatori estaven oberts. Es va avisar a la policia espanyola, amb comissaria a la Plaça de la Gavidia i es va presentar una patrulla. Inspeccionat el lloc i amb la pertinent denúncia només es va poder aclarir que no hi havia hagut robatori, que l'entrada no havia estat forçada tot i que es trobava oberta i que ningú no havia entrat ni sortit del local, fet que hagués quedat marcat en la superfície recentment pavimentada ... Els esdeveniments van seguir-se succeint i la contracta seguia notant com algú invisible jugava amb els seus eines i semblava entestat a no abandonar aquell lloc. Durant tot el temps que va durar la construcció les portes seguien apareixent obertes i les eines desordenades, però les claus només les tenien el propietari i el capatàs de l'obra ... Qui obria les portes del lloc? Qui jugava amb les eines dels treballadors?

A mitjans del 2001 el restaurant-bar "Vianda" obre les seves portes al públic i comença la seva activitat de restauració, amb la planta baixa dedicada a l'activitat d'un bar sevillà, el primer replà dedicat a la restauració més deliciosa i l'últim replà tancat al públic i emprat de magatzem i vestidors del personal femení i masculí del restaurant. Aquests primers mesos van ser aparentment tranquils, sense més ensurts i amb l'única atenció a aixecar un petit negoci al centre antic de la capital andalusa.

Al cap dels tres mesos, a l'inici de l'estiu del 2001 començarien els primers fets anormals-paranormals que sembrarien d'inquietud la vida dels treballadors del local ..., els estava succeint el mateix i aquesta por i aquesta ansietat continguda estava minant la salut física i mental dels abatuts treballadors. Les experiències de tots ells eren d'allò més diverses, des de sentir-se acompanyats, veure moure's o desaparèixer objectes, sentir-se tocats per alguna cosa invisible o veure una estranya ombra que es passejava pel tercer replà... tot escapava al seu enteniment, però sabien que allà no estaven sols.

Aquests successos "aïllats" van començar a sovintejar i ja era normal sentir passos, trepitjades i carreres al darrer replà, amb la certesa de que allà no hi havia ningú que les originés. El vell piano restaurat i originari del famós hotel sevillà Alfons XIII, tocava notes dissonants sol, sense que ningú fes anar les ja oblidades i fines tecles, continus cops de porra denominats com "raps" eren usuals, les caixes de vi es movien de lloc, gots que esclataven, quadres que queien o rentavaixelles que començaven a funcionar i a tirar aigua calenta estant totalment desconnectats ... la situació es posava cada vegada més tensa difícil, i rememorant les paraules publicades per aquesta mateixa revista, en el seu número de setembre, la gerent del local -Raquel Morcillo- comentava a "Más Allá": "El que més ens espanta és el sentir al replà de dalt sorolls de petjades, carreres i cops, sabent que no hi ha ningú. Les ombres que se solen veure a l'escala, esgarrifen molt i la veritat és que ja gairebé ningú puja a canviar-se sol, per la por que provoca trobar-se amb el fantasma. Jo mateixa vaig ser testimoni d'una ombra que semblava pujar per les escales ... em deixo sense alè ... impressiona molt ".
Fa poc, Raquel va ser testimoni també del pas de l'ombra boirosa davant seu, una situació que acabà de malmetre els seus nervis, i malgrat tot, hem de confessar que és ella la més forta de tots els empleats i que alhora ha estat peça clau en aquesta investigació, ella al seu torn és la dipositària de totes les impressions, sensacions, emocions i sentiments enfrontats dels companys de treball que acudeixen a ella per explicar i esbravar-se de les seves últimes experiències, en aquest encantat, que no encisador, lloc de treball.
Però el vell "coronel", com se l'anomena al molest inquilí, seguiria turmentant a la resta del personal del "Vianda" i el rosari de declaracions i testimonis es publicà a la revista "Más Allá", tot narrant aquestes experiències.

Victor R. és un altre dels cambrers del local, que ha patit també diferents experiències amb aquest intranquil habitant: "La meva experiència és bastant semblant a la de Sebas, un dia posant una taula de 16 comensals vaig baixar a per més serveis i en pujar vaig trobar la taula en un altre ordre ... Les copes sobre els tovallons i sobre la copa el plat ... tot en menys de dos minuts ... En altres ocasions he sentit com si algú passés al costat del meu, em bufés, em toqués i també he vist obrir-se i tancar les finestres. El pitjor és a la nit que saps que les has tancat totes abans de marxar a casa i al tancar el local mires cap amunt i te les trobes obertes!!". 
Sebastián C. és cambrer del local i encarregat del personal del "Vianda" i en el seu haver també es troben diferents experiències que li van sorprendre i sorprenen en l'actualitat: "És molt similar al que ens ha succeït i succeeix a molts de nosaltres quan posem una taula ... sense saber com ni de quina manera, et trobes en un tres i no res, la taula disposada d'una altra manera sabent que no hi ha ningú a la planta, és molt fort a mi m'ha succeït ja en diverses ocasions, és com si el "coronel" jugués amb nosaltres . . . jo, de veritat, penso que l'heu de deixar en pau, cada vegada que es fa una investigació aquí els dies posteriors són un infern i és quan més esvalotat està ... jo ho sento córrer pel pis superior, baixar les escales i fins i tot he vist l'ombra amb els canvis de temperatura i les onades de fred ... deixeu-lo tranquil jo crec que és l'única forma que no molesti ningú ... " Tanmateix, Sebastián atresora una experiència que li fa empal·lidir cada cop que la recorda: "estava a dalt, canviant-me i vaig poder sentir perfectament com em deien lenta i pausadament ...Seeebaaasss..., . . . allò va ser molt fort perquè era conscient de que aquella veu sorgia del no-res. El pis era buit, t'ho garanteixo . . . en aquest replà es senten coses estranyes, sorolls estranys, gemecs, et diuen pel teu nom ... i no obstant això, no hi ha ningú"
Recentment també ha estat testimoni de com les finestres s'obrien i tancaven soles incloent l'obertura dels forrellat que les assegura com si unes mans invisibles i solitàries tinguessin algun interès en això.

El cuiner del restaurant, Jorge Marín, és de caràcter escèptic, d'aquells que només creuen el que veuen però l'habitant del restaurant on treballa ja ho té més que convençut: "que hi ha alguna cosa més no tinc cap dubte ja". Jorge no és aliè a tot això i també ens va narrar la seva experiència: "Un dia estava a la planta alta i vaig notar un fort canvi de temperatura, una alenada forta de calor al fred, en ple estiu de Sevilla, va arribar a l'habitació i això sabeu que és impossible en aquesta ciutat i en aquesta planta amb la calor que fa sempre, però el pitjor va ser quan per la porta, davant meu va passar una cosa o l'ombra d'algú però sense projectar sobre la paret, a l'aire, no se pas com explicar-ho, com el que teniu fotografiat ... em vaig espantar molt, em va impressionar ... Després d'allò vaig quedar convençut de que alguna cosa habita allà dalt i vaig sortir, cames ajudeu-me, cap abaix". Jorge també ha estat testimoni fa poc, de com els diferents grups de climatitzadors saltaven accionant i desconnectant esbojarradament i sense motiu o acció humana aparent ...

Carolina Sánchez ens va sorprendre a tots quan en plena investigació el mes de juliol, en la confiança que dona de matinada el saber-se amb un grup d'amics que únicament tractàvem d'ajudar, ens confessava, amb mimetisme respecte a declaracions passades, el següent: "estava canviant-me a la planta alta, just quan m'ajupia a lligar-me la sabata, vaig aixecar la vista ja que em vaig sentir observada, pel petit mirall de l'habitació vaig veure perfectament a algú que m'observava, perfectament, hi havia algú que m'estava mirant, em vaig girar i només vaig veure una ombra difusa però ni rastre de ningú en el llarg passadís ... era impossible. Des de llavors tinc la certesa que a l'edifici hi ha alguna cosa més ... ". La noia amb les llàgrimes als ulls no volia recordar més d'aquestes experiències que per a ella van suposar una enorme impressió i dels fenòmens paranormals que al "Vianda" succeeixen, fenòmens que sempre havia cregut exagerats i dels que en un àmbit general -no concretats en el cas "Vianda"- va tenir notícies en el seu pas per la Universitat Laboral de Còrdova.

Silvia González també continua amb aquestes declaracions comentant: "A banda de sentir presències i sentir-nos estranyament acompanyades hi ha alguna cosa que ens inquieta ... és terrorífic comprovar com en l'habitació que fèiem servir de vestuari les dones, la porta s'obre tot i tenir tirat el forrellat ... és com si unes mans invisibles i intel·ligent el obrissin sense més problemes i volent fer notar, primer, la seva presència i, segon, que pot amb tots nosaltres tot i els pestells ... per a mi la demostració d'aquest ésser és més que suficient per no estar tranquil·la ".

Alguns antics treballadors del lloc semblen ser una mica més escèptics pel que fa als habitants del restaurant. Pepe Bulla ens comentava: "Jo he estat aquí sol i no m'ha passat res estrany, fins i tot dormia a la planta de dalt sol per les tardes". Tot i això matisava: "mira, jo no sé si allà hi ha o no un fantasma però et dic la meva veritat ... alguna cosa estranya hi ha, això és segur, el que allà passa no passa enlloc". Pepe ens comentava que altres companys que ja no treballen al lloc han estat també testimonis de tots els fenòmens ja descrits.

Donat tota aquesta situació de pànic al local, la gerent ho comunica a la direcció de l'empresa i Javier Pérez decideix contractar un sistema de vigilància i alarma amb l'empresa SECURITAS. Aquesta companyia de seguretat privada posa una sèrie de volumètrics i alarmes sonores al local que, sobtadament, comencen a saltar i a donar presència física a la tercera planta, a la lúgubre i desolada tercera planta ... Com caldria esperar en cas de robatori, no es produeix pas a la planta baixa sinó a l'alta i com a molt a la intermèdia. Indiquen la presència d'alguna cosa, objecte, animal o "cosa" de més de 45 kg., volum superior a aquest pes i en moviment ... En aquest punt els experts en seguretat i la nostra investigació han descartat que el provoqui qualsevol tipus d'animal verificant el correcte funcionament de l'equip tècnic. En aquest cas no són les impressions humanes i sí els dispositius tècnics i informàtics, els que han captat aquests fenòmens paranormals o, si més no, anormals. Davant la manca de respostes a aquestes constants alarmes, i amb les contínues visites de SECURITAS al local a diferents hores de la matinada, Javier Pérez decideix instal lar un sistema de càmeres de visió nocturna connectades també a la mateixa empresa de seguretat, alhora que ens manifestava el seu absolut convenciment: "una cosa que no és humà, ni material, que no és d'aquest món habita en aquest edifici ... Fins i tot el meu gos ha detectat aquesta presència i no vol venir, ho he de portar arrossegant", i és que els animals tenen una especial sensibilitat per a tot aquest tipus de fenòmens.

Miguel Ángel i Servando Llimona són dos germans que, armats amb una sana actitud escèptica, van venir amb nosaltres al famós lloc, després de viure un seguit d'experiències que van ser radiades a tot Espanya. Ells ens comentaven: "Nosaltres no crèiem en això però el que hem viscut és inexplicable ... el sentir una respiració aliena a nosaltres en una habitació, el com esgarrapen la paret o els copets (raps), veure com el termògraf connectat al PC detecta una forma i registra uns passos i tanmateix el nostre ull "in situ" no veu res, és molt superior al que qualsevol mortal pot explicar o viure en la seva vida ... I ja que et toqui "alguna cosa" ... uf! Com a experiència et puc comentar que els problemes quotidians semblen menors després de viure això, és com tenir la constància interna que després de la vida hi ha alguna cosa més ... és molt fort ". No cal dir res més.

Però el lloc d'ubicació del restaurant "Vianda" té una sèrie de connotacions, que el fa un lloc especial, un lloc que té molta història, història negra que potser està influint decisivament en totes les experiències paranormals que hi succeeixen ... Els primers fets que tenim recollits, fruit de la nostra investigació, és precisament un incendi al local al segle XIX. No podem concretar dates però és significatiu tenir la constància que al transcurs de la seva vida aquest edifici ha patit l'efecte de les flames. Més a prop en el temps, el 17 de juliol de 1936, trobem l'assassinat d'un serè amb l'únic pretext de robar-li la seva arma.

Anys després, l'any 1946 el tramvia que travessava el carrer Laraña atropella diversos vianants provocant la mort de dos d'ells, tot això abans de l'eixample del carrer esmentat. El mortal accident va tenir lloc just a la cantonada del que seria, transcórrer el temps, el restaurant "Vianda".

Un nou fet luctuós succeeix en la dècada dels 50 i és en boca d'una veïna del barri, que porta  vivint fa més de 60 anys en un habitatge proper a l'edifici objecte de la nostra investigació. Ella ens comentava: "Sent jo molt petita, recordo que una nit, el meu pare que era encarregat d'una ferreteria molt famosa en aquells temps a la ciutat, va arribar a casa molt nerviós, i pel que sembla just a la porta de l'actual restaurant, havia descobert una petita caixa de fusta, que contenia el cadàver d'un nen o una nena ".

Però encara hi ha més, en Francisco Collantes de Terán als anys 50, va descobrir una cripta almohade. L'any 1956 es reedifica l'edifici i es conserven les restes, sent estudiats per l'arquitecte Luis Gómez Estern qui va fer construir una cripta de ciment, a fi de protegir les restes. Es creu que aquesta cripta és de gran valor, arran de les paraules de l'arqueòleg sevillà Javier Verdugo: "Es fa un accés a unes restes arqueològiques, cal respectar-lo sempre. Des d'aquest moment pertanyen a l'Estat, per la qual cosa és una barbaritat que s'hagin taponat". La zona té un gran valor ja que hi ha poques restes almohades a Sevilla i potser podia ser un indici de que en el lloc haguessin més restes. 
Víctima de la seva pròpia Història?

L'edifici ha passat en aquests anys per diferents activitats laborals però també té una història esotèrica i ocultista tancada al seu interior ... El local va ser, en altres èpoques, un bar anomenat "Las Nuevas Columnas" (1995), Mesón "Sevilla Barbadillo" (1988), "Textil San Carlos" i anteriorment "Ferreteria-Jugueteria Victor Rojo". En diferents èpoques ha estat dedicat a la restauració i en concret durant els anys 1988 a 1995 també llogaven habitacions, adquirint certa fama en saber-se "vox populi", que es realitzaven sessions de oui-ja i d'altres pràctiques espiritistes a les seves habitacions. Pràctiques habituals que, a dir dels seus protagonistes: "en més d'una ocasió ens portàvem més d'un ensurt ...". I no només en aquest edifici en particular, es té constància que en un altre establiment proper al mateix carrer, al Bar "El Picadero" quan va ser seu de la Casa de Córdoba, també als seus pisos superiors es produïen reunions i xerrades sobre aquests temes i fins i tot es feien pràctiques espiritistes.

El 1995 el local és traspassat i continua la seva explotació, com a restaurant i allotjament, sent durant aquest període de temps quan es registra un fet molt destacable: una persona relacionada amb els propietaris de l'establiment i molt vinculada al lloc, es treu la vida. Molts testimonis opinen que es l'esperit del suïcida el que avui converteix les seves jornades laborals en autèntics malsons.

I així la nostra història enllaça amb l'any 2001 en el què Francisco Javier Pérez Parralo adquireix el local, la resta ja ho hem narrat al llarg d'aquest article, summament conegut i popularitzat encara més perquè durant el transcurs d'una històrica crònica des del lloc, per al programa radiofònic "Milenio 3" de la Cadena SER, els fenòmens paranormals es van manifestar davant els micròfons i davant tota l'audiència del nostre país.

Els fenòmens encara segueixen passant, com poden fer palès investigadors, treballadors i fins i tot clients que també han tingut experiències amb el "habitant" del local ... La Claudia González, una nena de 2 anys, veia un ésser amb un barret per les escales de pujada al darrer replà. Neguitosa, ho va comunicar al seu pare ... Juan Carlos González va pujar amb la seva filla i la gerent però allà no hi havia ningú, la nena va dir que l'ésser la cridava a l'última habitació i la nena caminava per aquesta planta guiada per unes mans invisibles com si conegués la casa des de sempre ...


S'han captat noves esferes lluminoses, esferes lluminoses com les captades pels equips de recerca de "Discovery Channel" en referència a les cases encantades i fantasmes, esferes anàlogues per a un mateix fenomen a milers de quilòmetres de distància ... L'última experiència l'ha patit un equip de TVE i C9 que va ser testimoni del passejar de la misteriosa ombra davant els seus ulls i de com diferents objectes d'aquesta tercera planta començaven a moure sols ... Jaime, el periodista que portava a terme l'entrevista ens comentava: "És una cosa al·lucinant ... jo venia amb molta broma aquí creient que tot era mentida però després de viure això he de dir que CREC ... ", Santi balbotejava mentre es recuperava del xoc nerviós, després de patir aquesta experiència. Segons tenim constància, per part de Javier Pérez, l'any 1985 la policia local requereix a la Creu Roja la presència d'un metge, per atendre una "monja endimoniada". Segons relaten alguns metges consultats, aquesta no va ser l'única intervenció, donat que consta, pel capbaix, una altra trucada per les mateixes causes, a l'any 1982. Tot això és el cas "Vianda", possiblement un dels casos paranormals millor documentats d'Espanya i que, com a cronistes de l'actualitat del misteri hem narrat, les investigacions i fenòmens paranormals continuen. Només el temps i la nostra paciència podrà arribar  al final d'un cas de gran rellevància i que avui és viva actualitat del Misteri.

Traduït al català de l'article http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2011/06/15/viandas-la-casa-de-los-espiritus/

Cases amb encanteri: "ELS FANTASMES DE LA DIPUTACION DE SEVILLA".

ELS FANTASMES DE LA "DIPUTACION DE SEVILLA"

D'Andalusia estant (Espanya), parlar de casos paranormals, d'aparicions i apareguts o d'espectres i relacionar-ho amb el nom de "Diputación", és recordar el famós cas de la "Diputación de Granada", però no anem a tractar en aquest article el cas de Granada i si un altre succeït en un altre edifici públic relacionat amb "Diputación". En aquest cas narrem els fenòmens paranormals succeïts a l'edifici de la "Diputación de Sevilla".

Perquè a la "Diputación" d'aquesta ciutat espanyola han succeït i vénen succeint fenòmens paranormals d'ençà que aquest vell edifici fos ja fa anys caserna de l'exèrcit del país veí.

Fent una breu història del lloc, direm que l'edifici de la "Diputación de Sevilla", antiga caserna de la "Puerta de la Carne", es va edificar l'any 1785 i es va emprar per allotjaments militars al segle XVIII. És d'estil neoclàssic i una de les primeres obres realitzades dins de la visió arquitectònica "tardo-acadèmica". Aquest edifici és un calc del projecte  militar de la caserna de Reus (Catalunya), realitzat per Juan Martín, l'any 1751.

Les obres en ferm comencen l'any 1785, un any molt plujós. Aquestes pluges comporten grans riuades en aquests terrenys, ocasionant pèrdues constants de material de construcció i un perillós deteriorament als fonaments de l'edifici. Una petició feta a l'Ajuntament pels alts comandaments militars, els concedeix cercar un altre emplaçament a uns cent metres. Aquests nous terrenys (horta baixa i alta de Espantaperros), als plànols urbanístics de l'època s'establien amb la denominació geològica de "alturas de la ciudad". Sembla més que atzar, que aquestes formacions "geològiques", inexplicablement altes sobre zones planes, tinguin al seu interior cúmuls d'enterraments de determinades religions.

Les mesures de la planta rectangular exterior son de 100 mts. de façana i 87 mts. de fons i el principal pati interior de 60 x 40 mts. El seu exterior està dissenyat simètricament, les façanes presenten una repetitiva decoració de maçoneria entre finestres i trossos de paret, el replà baix està realitzat amb grans finestrals rectangulars tancats de reixes de forges, mentre el replà superior deixa veure un seguit d'arcs rebaixats. Sobre del portal d'accés hi ha un únic balcó. A diversos llocs de les seves façanes laterals, s'aprecien reformes fetes durant els anys, on les finestres han estat substituïdes per òculs, a fi de donar més confort a les sales. Tot l'edifici queda coronat per una cornisa, que suporta l'ampit de maçoneria que remata tot el terrat de la coberta superior de l'edifici.

Podem deduir que la funcionalitat d'aquest edifici està en consonància amb l'ús pel que va esser dissenyat: solucions arquitectòniques per l'allotjament de persones i de bestiar, dipòsit d'armament, bona ventilació, espais molt lluminosos i uns grans avenços per l'higiene de l'època.

A mitjans dels anys 80 del segle XX, els jardins davanters van passar de ser un magnífic exemple de manteniment constant per part dels soldats, a un bosc desproporcionat d'herba, arbres i palmeres trencades que, al caure, malmetien, arrossegaven i enderrocaven garites, reixes, pilots, parets i fins i tot una petita placeta de bancs i taula central, de ceràmica sevillana. 

Tot aquest seguit d'esdeveniments va ocasionar un accident amb quatre morts. Al caure una de les palmeres, va xafar una família que passejava per l'indret, matant l'home, la dona i el fill petit, a més del soldat que feia guàrdia a la garita, que va quedar soterrada per la runa.

Des d'aquest precís moment es va començar a divulgar per Sevilla que aquest edifici, els darrers anys, angoixava els darrers anys a molts veïns de la zona, doncs aquest eren testimoni de moviments d'ombres, estranyes formacions evanescents, esfereïdors crits i alguna aparició espectral als grans salons, salons que portaven diversos anys tancats i barrats, sense possibilitat d'entrada, donat que portes i finestres dels baixos havien estat tapats amb maons. Fins i tot, antics soldats en servei a l'edifici, com Jesús S. relataven:
 -"És curiós, aquell edifici amagava algun misteri. . . Recordo que junt amb un amic de la mili ens posàvem a cridar cançons i aquells crits no sortien de l'habitació ... era com si ningú l'escoltés ... ofegava el so ... sempre es va dir que a l'edifici s'escoltaven coses rares però molts pensàvem que era la típica quintada de la mili ... ".
Poc temps després es van començar a desallotjar les instal·lacions de personal militar i l'edifici va quedar abandonat i semidesert.

Calia fer aquest recorregut històric, però no ens ha portat a escriure aquestes pàgines cap fi ni moviment arquitectònic i sí els estranys esdeveniments que s'han succeït més públicament en aquest edifici, d'ençà que l'any 1994 s'habilités el seu ús com a edifici oficial de la "Diputación de Sevilla".

Els focus d'activitat paranormal d'aquest edifici estan molt definits, trobant-se a la zona de garatges, ubicats al soterrani i també a la zona administrativa, començant pels mateixos ascensors de Presidència ... tot un cas paranormal en un edifici públic que, com en tantes altres ocasions i en altres casos similars ha patit i pateix el secretisme oficial ... Un extens ventall de fenòmens és el que diuen els testimonis, tots treballadors de la "Diputación", sentir a l'edifici: escoltar estranyes veus, sentir presències, ser acompanyats de sorolls i cops, apagar-se i encendre's solts els llums i fins i tot la visió d'estranyes ombres que vaguen per l'edifici o sentir el contacte d'aquest "quelcom" que habita tant als foscos racons dels soterranis com als lluminosos i moderns despatxos de la "Diputación de Sevilla".

Els successos es van començar a conèixer dins de la "Diputación" i tot el personal era conscient de que quelcom de misteriós estava succeint al seu lloc de treball, però que no se'n sabia ni el que era, ni el seu origen. Alertats i esmaperduts per les circumstàncies que els estaven neguitejant a la feina, van decidir alertar als vigilants de l'empresa de seguretat de l'edifici, els quals ja havien tingut estranyes experiències a la zona de garatges ... Una nit del mes de març de 2003 es rep un senyal dels ascensors que donen servei exclusiu a la zona de presidència. Per l'hora, n'estaven ben certs que no hi podia haver ningú treballant encara. Donat que l'ascensor seguia pujant i baixant, i amb l'agreujant que només es pot accionar mitjançant una clau d'accés que tenen els directius de l'edifici, el responsable de seguretat va decidir enviar-hi un dels guàrdies... En arribar, el vigilant de seguretat va comprovar l'estrany comportament de l'ascensor i que quelcom com "una mà invisible", l'agafava amb força de la mà...: 
 - "No sé pas, és com si quelcom no volgués que truqués l'ascensor i parés aquell ritual de pujades i baixades de l'aparell. Va ser una experiència estranya, que s'ha repetit en moltes altres ocasions a d'altres companys ..."

La història moderna d'aquests successos comença quan els membres de l'empresa de neteja parlen entre ells de les estranyes experiències a diferents zones de l'edifici. Entre el por i el recel que provoquen sempre aquests temes, tots fan palès un esdeveniment comú que sembla repetir-se: s'escolten gemecs planyívols i plors... no saben d'on prové ni que els provoca però la veritat és que a les rodalies del pati antic de cotxeres tots han escoltat el mateix ... Entre els testimonis d'aquests successos trobem a J.G.S., qui diu a la revista "Más Allá": 
 - "Va ser esgarrifós, em dirigia a l'edifici de presidència quan al meu voltant, molt a prop meu, vaig poder sentir clarament com algú estava plorant .... però allà no hi havia pas ningú ... eren uns gemecs i plors planyívols, rars ...., em va impressionar molt".

Seguint un ordre cronològic dels esdeveniments, en V.L.G. és la següent víctima d'aquests estranys esdeveniments: 
 - "Em trobava una tarda de febrer a la zona dels garatges, al costat de la presidència, quan de sobte em va deixar glaçat un crit esgarrifós. Vaig baixar les escales cames ajudeu-me, cercant la persona que estava adolorida, però no hi havia ningú. Vaig pensar que havia caigut algú, escoltava aquest planys, però no veia ningú ... Ja al garatge vaig notar una presència, com si fos vigilat o perseguit, la situació es va fer gairebé insostenible ... No sé el que passava, quelcom m'agafava l'espatlla i m'era molt difícil deslliurar-me, però allà no hi havia ningú ... Va ser una cosa increïble ... Es dona la curiosa circumstància que altres companys de treball han tingut experiències semblants i damunt de tot, el més colpidor, és que tots pensem que quelcom invisible que no aconseguim entendre habita al conjunt arquitectònic de la "Diputación" i que, de tant en tant, li agrada tocar, agafar i fregar als que treballem al mateix lloc".

Malgrat que els fets paranormals succeeixen a tot el conjunt, hi ha zones més castigades que d'altres. Un "punt calent" d'aquests fenòmens el trobem en un dels passadissos laterals del segon replà dels garatges. Aquí s'escolta amb aparent claredat el que ens relatava la següent testimoni: 
 - "És difícil d'explicar ... és un so estrany, com si haguessin moltes persones parlant en veu baixa. De les converses s'escolten fragments desmanegats ... unes veus que no son provocades per ningú, donat que aquesta zona està aïllada de sorolls i sons i els que arriben son mínims ... d'on venen aquelles veus?. Ningú ho sap però una cosa sí té clara el personal i els meus companys: allà hi ha alguna cosa, quelcom que emet aquests sorolls i que no és d'aquesta vida ...".
Ressons del passat?.

Als fenòmens de cases i d'edificis oficials amb encanteris, son molts els testimonis que es reiteren a l'afirmar que veuen ombres i estranyes formes. Aquests relats son coincidents en el cas de la "Diputación de Sevilla": 
 - "Ja us ho vaig explicar la vegada anterior però bé, ... no m'agrada recordar-lo ... em disposava a portar unes bosses als contenidors quan alguna cosa em va agafar i em tenia clavada al terra i això que dins no hi havia res que pesés ... em vaig posar molt nerviosa perquè vaig escoltar unes passes però, però ... no veia ningú ni res que els provoqués ... quan vaig deixar anar la bossa, espantada, vaig sortir corrent per a fugir d'allà, vaig poder veure una ombra que s'allunyava d'on estava la bossa, en concret no tenia forma definida, més aviat era una ombra ... allà estan passant coses rares i la veritat és que no deu ser d'aquest mon". 
Era el que explicava R.G.D., després d'una experiència que va tenir lloc l'abril d'enguany.

Abril es va tornar un mes complex pels treballadors de l'edifici. A la zona administrativa es va produir un fet que omplí de neguit a F.C. quan va contemplar una fotocopiadora funcionar sola. Així ho relatava a la revista "Más Allá": 
 - ... "Vaig escoltar un soroll al segon replà i em vaig dirigir cap allà. A l'arribar no hi havia res ni ningú, però el soroll sortia de dins de l'entorn de treball ... en arribar al lloc que generava el soroll em vaig quedar garratibat ... la fotocopiadora havia començat a funcionar sola ... i no hi havia ningú, la sala era buida".

Les sorpreses no acaben i just al damunt de les diverses preses de clavegueram del replà, moltes persones tenen estranyes sensacions i pressentiments ... potser estan relacionats els successos? Pot ser.

Durant l'Expo del 1992 esdevinguda a Sevilla, aquest edifici va ser un més del munt de reestructuracions i nous condicionaments que va viure la ciutat. De l'antiga caserna de "Ingenieros e Intendéncia", pel període 1993-1994, va passar a ser un renovat edifici administratiu i seu de la "Diputación de Sevilla". Les obres es van encarregar als arquitectes Antonio Ortiz i Antonio Cruz, sent finalitzades l'any 1994. A les hores es van centralitzar tots els serveis a aquesta nova seu. 


La seu va quedar dividida en diverses zones, on es repartien els diversos serveis: l'edifici de l'antiga caserna va passar a anomenar-se -A-, al pati se'n va construir un de nou, l'anomenat -B-, i el -C- era i és un edifici polític que acull la sala de plens, la presidència i diversos despatxos polítics.

Durant les feines de remodelació, es va realitzar diversos moviments de terra al pati del darrere de l'edifici. Arribats al pati de la cotxera i a uns sis metres sota terra, es va trobar tota una necròpolis, al començament d'origen indeterminat, però presumiblement de l'Edat Mitjana. D'aquest indret es van treure centenars de restes de cossos. Va ser tan gran l'abast i la transcendència que va tenir la troballa, que la "Diputación" va editar "De la muerte en Sefarad", treball coordinat per Mª Isabel Santana. El que de bon començament es creia que era la resta de cadàvers, de víctimes de la guerra posterior al cop d'estat de Franco, després d'un estudi es va determinar que es tractava d'un cementiri de la comunitat sefardita. 


Ara molts funcionaris de la "Diputación" comenten que treballen damunt d'un cementiri i tècnicament, tenen raó. Al seu moment es va construir l'antiga caserna sense saber el que havia a sota i avui és un indret on es produeix una gran fenomenologia paranormal i on s'intensifiquen els fenòmens, les veus i les presències paranormals ... una ubicació al damunt de l'antiga llera del riu Tagarete i que tan en contacte va estar amb aquests enterrats sota el nou edifici de la "Diputación de Sevilla" ... podria existir una relació? És més que probable.

Però encara n'hi ha més ... els treballadors del parc de bombers de "San Bernardo", limítrof amb aquest edifici, pateixen a una de les seves sales l'estranya presència de quelcom que aquests darrers mesos sembla estar jugant amb ells i els bombers afirmen que es tracta del mateix fantasma de la "Diputación" ... ningú en té la seguretat però la veritat és que quelcom succeeix a l'insigne edifici.






Traduït i adaptat, de l'article ·Los fantasmas de la Diputación· Tejiendo el Mundo.