Som cobais humanes?
Al llarg de la història hi ha infinitat de casos de persones que han estat segrestades per alienígenes, relats que narren com van ser abduïts i examinats dins dels seus OVNIS i posteriorment retornats sans i estalvis al mateix lloc en què van ser capturats. Normalment la memòria d'aquests moments queda bloquejada, el abduït és incapaç de recordar res del que va passar, sentint com un espai perdut, un buit o lapse de temps del qual no tenen records.
Tanmateix, amb el temps algunes d'aquestes persones ja sigui per mètodes naturals o per regressions hipnòtiques, poden arribar a recordar les experiències viscudes mentre van ser examinats i fins i tot donar detalls de l'interior del OVNI i descripcions dels alienígenes que els examinaven.
Una de les constants marcades dins del fenomen de les abduccions és el fet que les persones que viuen un d'aquests episodis només els recorden fragmentàriament com si, o bé els segrestadors -presumptament extraterrestres- els haguessin esborrat la memòria conscient del fet, o com si -més raonable encara- el propi cervell del testimoni davant el trauma que suposa una experiència d'aquest tipus, hagués decidit «oblidar» aquests angoixosos moments i allunyar-los, a manera de mecanisme de protecció, de la consciència del abduït.
La comunicació amb els éssers extraterrestres, sol ser en la majoria dels casos telepàtic, segons relaten posteriorment les persones que han tingut el contacte.
Les abduccions solen produir-se per la nit. En moltes ocasions el segrestat va conduint tranquil·lament el seu cotxe per alguna carretera comarcal quan de sobte aquest sembla aturar-se, tota comunicació sembla impossible ja que aparells de ràdio i telefonia s'apaguen i no reben cap senyal. Després de veure una llum potentíssima, l’abduït veu com s'acosten a l'automòbil uns éssers petits i macrocèfal que, després de deixar-lo sense voluntat, el porten a bord d'una nau. Per norma general, les descripcions que donen els "abduïts" solen tenir molts punts en comú, el retrat robot del tipus d'entitats més freqüentment reportades en els successos és d'aparença humanoide, amb una alçada mitjana de 1,20 metres, cap desproporcionadament voluminós, ulls molt grans i prolongats lateralment, pell grisenca, boca i nas amb prou feines esbossades i braços molt llargs.
Una vegada dins de la nau, l’abduït és despullat de les seves robes i se li sotmet a un reconeixement mèdic en una cambra contigua, d'aspecte clínic, amb parets blanques i una «taula d'operacions», semblants a les dels quiròfans, en el centre de l'habitacle.
El reconeixement el fan els mateixos humanoides, tot i que no són pocs els casos en què les tasques clíniques són dutes a terme per entitats que semblen estar en un pla de dependència d'altres, generalment més altes i més «humanes», que apliquen diversos aparells al abduït, li prenen mostres de sang, de vegades de semen, de cabells, de pell, etc., i si es tracta d'una dona, li fan el que sembla ser un «reconeixement ginecològic», introduint pel melic una llarga agulla. En algunes ocasions finalitzen amb la implantació de «alguna cosa» al clatell o sota el cuir cabellut: potser un “micro-aparell”. Tanmateix, malgrat tots els esforços emprats en intentar localitzar aquests implants, molt pocs casos han acabat donant alguna mena de «prova».
L'objectiu final de les abduccions d'éssers humans és un misteri que ni la hipnosi posterior més profunda pot revelar. Quan s'arriba a la regressió hipnòtica a aquest punt, el cor del abduït s'accelera, arribant a assolir fins a 120 pulsacions i obligant a suspendre l'experiència per no posar en perill la seva vida.
Una altra característica és que els testimonis asseguren haver patit un lapse important de «temps perdut», és a dir, que senten una rara sensació d'haver passat un temps prolongat, però no recorden absolutament res o gairebé res d'aquest lapse transcorregut.
L'interessant és que la majoria dels supòsits abduïts a tot arreu del planeta tenen, sense conèixer-se entre si, similars històries dels esdeveniments.
Per la seva banda, el folklorista Thomas E. Bullard realitzar un estudi sobre 309 casos d'aquest tipus, mostrant que segueixen un cert ordre i en què destaquen vuit episodis clau. A saber: captura, examen, deliberació, excursió, viatge a altres mons, teofania, retorn i conseqüències. Si bé tots els elements no apareixen en tots els casos, segons ell i els seus propis criteris sobre que es considera captura, examen, deliberació, excursió, viatge a altres mons, teofania, retorn i conseqüències, hi ha un 84 per cent de situacions en els que l'ordre es compleix.
Imatge: Lestat Riederer
Abducció a l’antiguitat.
A partir de l'argument que des del passat més remot, l'ésser humà ha tractat d'expressar el que veia d'acord amb el seu enteniment, relacionant les distintes manifestacions amb objectes coneguts, mantenint d'aquesta manera la semblança amb el que s'observa, hi ha creients que postulen que si aquests vehicles aeris podrien haver estat tripulats, produint-se el contacte amb els eventuals observadors, i transmetent ensenyaments diverses. Així indiquen que hi ha la possibilitat que se'ls va poder haver cridat a aquestes «naus»: vehicle dels déus, carros de foc, vímana, discs solars, núvols, núvols de foc, el bòrax resplendent, núvols amb àngels (en l'Alcorà islàmic). carro de flors (en el Ramaiana hinduista), escut que vola, llums còsmiques, perles lluminoses, discos solars, fletxes ígnies, serp dels núvols, escut jacent, esferes transparents, i altres centenars de noms en diferents cultures planetàries, com un possible exemple de les diferents naus aèries que solcaven els cels en èpoques llunyanes en el temps.
Així, hi ha creients en el fenomen de l'abducció, que igualment afirmen també que diversos personatges de l'antiguitat, com ara alguns personatges indicats en relats bíblics i pre-bíblics haurien estat abduïts en suposades «núvols» o carros de foc a través dels quals «ascendir al cel». El cas del profeta Ezequiel, o d'Elies (va ascendir al cel a través d'un carro de foc que provenia del cel), o fins i tot la Mare de Déu o el mateix Jesucrist (pujant tots dos al Regne de Déu a través d'un núvol) fa llançar a alguns ufòlegs la idea que el fenomen no és només actual, sinó que va existir a través dels anys, fins i tot en la més remota antiguitat.
Davant d'aquests arguments, els crítics, la comunitat científica i escèptics indiquen que la hipòtesi de l'abducció no deixa de ser una explicació ad hoc ja que els núvols i carros de foc podrien ser metàfores per a un relat religiós i no hi ha cap evidència que aquests relats hagin de ser interpretats d'una altra manera. Encara que per altres no es tractaria d'una explicació ad hoc, sinó d'un argument des de la ignorància: no se sap amb un 100% de seguretat a què es refereixen aquestes històries, per tant «s'han de tractar d'extraterrestres». L'argument des de la ignorància és aplicable a moltes de les afirmacions de vida extraterrestre visitant-nos.
Regressions hipnòtiques.
Mitjançant la regressió hipnòtica, professionals com el hipnòleg psiquiatre nord-americà Leo Sprinkle, el hipnòleg i psiquiatre nord-americà Berthold Schwarzy i el hipnòleg i enginyer nord-americà James Harder, han aconseguit obtenir relats de diversos centenars d'abduccions. Aquest últim investigador va arribar a estudiar 104 casos, dels quals el 39 per cent eren homes i un 16 per cent es tractava de nens acompanyats d'adults. El 50 per cent eren aturats o treballadors no especialitzats, un 10 per cent oficinistes i al voltant d'un 5 per cent estudiants universitaris. El que en línies generals "implica un nivell ocupacional o educatiu relativament elevat».
Hi ha alguna cosa que sorprèn en un primer moment en aquests testimonis, la semblança que tots presenten entre si, i al mateix temps el semblant que són amb les històries que es difonen a la televisió. Fins a tal punt és així perquè, segons diu l'estudiós britànic John Rimmeren en la seva obra The Evidence for Alien Abductions (1984), basant-se només en relats ben documentats ha pogut construir un «model» d'abducció, segons el qual les persones abduïdes (pertanyents a ambdós sexes, encara que amb preponderància del masculí) són éssers humans sans, normals i no interessats particularment pel problema Ovni.
L'escriptor català Antoni Ribera, en la seva obra Segrestat per extraterrestres (1981), escriu: «Els subjectes, en general, recorden el principi i el final de l'episodi, però la part central del mateix, la més important, ha estat esborrada de la seva ment conscient. Aquest esborrat ha estat fet sens dubte mitjançant la hipnosi: se'ls ha imposat un bloqueig perquè no recordin unes experiències, que en ocasions podrien resultar molt traumàtiques ».
El problema és que la tècnica de regressió hipnòtica no és en absolut fiable. La hipnosi és un estat en què l'individu és altament suggestionable i està demostrat que no és fiable en absolut a l'hora de relatar records veraces. Pitjor encara, en estat d'hipnosi es tendeix a inventar records, de manera que la regressió hipnòtica passa de ser un argument a favor a un argument en contra de la tesi ufològica de les abduccions.
Així va ocórrer als Estats Units quan de sobte va aparèixer una allau de suposats casos en què individus sotmesos a teràpia hipnòtica de sobte van semblar recordar com en la seva infància havien estat sotmesos a tot tipus de vexacions sexuals i fins i tot obligats a participar en actes satànics pels seus propis pares, descobrint posteriorment (quan la vida d'aquests pares ja havia estat arruïnada pels mitjans de comunicació i fins i tot per sentències condemnatòries) que efectivament tot era conseqüència d'un fals record introduït mitjançant la teràpia hipnòtica. Encara que també cal dir que això no explica els supòsits successos de «temps perdut» i les suposades marques i / o cicatrius al cos dels aparentment abduïts, que d'altra banda es poden explicar amb arguments diferents.
Alguns casos d'abduccions famosos:
Cas de Betty i Barney Hill
19 de setembre de 1961
El primer cas reconegut d'abducció es remunta al 20 de setembre de 1961. Betty i Barney Hill viatjaven en cotxe per New Hampshire, cap a la mitjanit quan van veure un "objecte en forma de cresta amb dues fileres de finestres" que semblava seguir-los. Barney va abandonar la carretera i va lliscar fins situar-se a uns 25 m d '"una enorme nau en forma d'anell amb una espècie d'aletes i llums vermelles que produïen un estrany brunzit".
Terroritzats, els Hill accelerar per fugir, però el cotxe va començar a vibrar. Després, van sentir un estrany so i es van veure embolicats per una boirina. Més tard, quan van arribar a casa, es van adonar que els seus rellotges havien estat aturats durant dues hores, però no van ser capaços de recordar el que ha passat durant aquest temps. Posteriorment, ambdós van tenir malsons i acceptar sotmetre a una teràpia coneguda com regressió hipnòtica per descobrir el que els havia passat.
La regressió hipnòtica permet aflorar el subconscient i els records ocults. Els Hill van declarar sota hipnosi, haver estat transportats a bord del ovni per "alienígenes d'un metre i mig d'alçada, de pell grisenca, caps sense pèl i en forma de pera i oblics ulls de gat".
Betty va fer un vívid retrat del que havia passat durant aquestes dues hores. Va recordar haver estat sotmesa a un examen mèdic. Va explicar que li van extreure mostres de l'epidermis i li van introduir una llarga agulla pel melic com a part del que ella va anomenar una "prova d'embaràs". També li van ensenyar un mapa de Zeta Reticuli. Betty Hill creu que els alienígenes li mostraven el lloc d'on procedien.
Cas del Caporal Armando Valdés
25 d'abril de 1971
LLOC: Pampa Lluscuma a 5 km. de Putre, Xile.
Vuit soldats que es trobaven patrullant la zona, al costat del Caporal Armando Valdés Garrido, el protagonista d'aquest fet, van veure una llum molt potent. Com ell mateix diria a la televisió als pocs dies del fet: "La llum va estar allí tota la nit. Ningú sabia de què es tractava. Fins que va començar a baixar... Però per fi, quan baixava de la muntanya, lentament ens van semblar dos llums. Una seguint a l'altra, des de molt a prop ".
Valdés va increpar cap a la llum, demanant-li que s'identifiqués, va avançar i va penetrar en una estranya boira per desaparèixer completament. "Dels quinze minuts, no recordo res. Els soldats diuen que a l’entrar a la boira em vaig esfumar. Jo sabia que estava entrant a la boira, però no recordo més. Els asseguro que vull recordar perquè necessito saber què va passar. L'únic que guardo en la meva ment és haver tingut un somni profund, haver caigut en el fons d'un abisme i en la resta meu cervell està buit. Vull saber què va passar! ".
"Quan reapareixia, després de quinze minuts, els nois van sentir els meus crits darrere d'on ells estaven quan em vaig esfumar. Reapareixia a una zona fosca, allà on no arribava la llum que emetia l'objecte. Jo deia: Nois ... nois ... socors!. Dos van arribar just en el moment en què perdia el coneixement, jo no recordo cap cosa, més tard, vaig despertar, però ja no estava en aquell lloc, sinó a la infermeria ".
"Vull saber què em va passar durant aquests quinze minuts, he de esbrinar-ho, no podré viure amb aquesta incògnita".
Entre els fenòmens ocorreguts en els quinze minuts que va durar la abducció, es destaca:
- El calendari del rellotge digital es va avançar alguns dies.
- A Valdés, li va créixer la barba alguns cm.
Cas de Pròspera Muñoz
Estiu de 1947
Probablement els fets van tenir lloc l'estiu del 1947, any on les notícies de plats voladors començaven a treure tímidament en les pàgines de diaris de tot el món, a una masia situada als voltants del poblet murcià de Jumilla (Espanya).
L'estiu de 1947, a un poble d'Espanya anomenat Jumilla, va canviar la vida d'una nena anomenada Pròspera Muñoz. Als voltants de la casa va veure aterrar un objecte discoïdal, del qual van sortir dos éssers extraterrestres, els quals l’anaven a abduir per sotmetre-la a proves i experiments.
Pròspera i Ana, dues nenes de 7 i 11 anys respectivament, veuen com un objecte discoïdal se situa, a plena llum del dia, als voltants de una de les finestres de la casa. D'ell surten dos éssers d'entre 1,40 i 1,20 metres d'alçada, vestits amb vestits blancs ajustadíssims, de cara molt prima, complexió dèbil i enormes ulls allargats cap als laterals, que acaben entrant a la casa i tenint una conversa, bastant avorrida, amb les nenes.
A partir d'aquest moment Ana, la gran de les dues germanes, no recorda pràcticament res. «Tinc la impressió, afirma en una carta datada el febrer de 1986 i dirigida al Investigador José Ruesga, com si en aquells moments tingués vint-i-quatre o quaranta-vuit hores en blanc. No sé si es va marxar l'objecte o si es va quedar. Per més que la meva germana intenta que recordi, no recordo res més ». Afortunadament per a nosaltres. Pròspera ha anat rescatant de la seva memòria aquells fets, rememorant-amb molta nitidesa. Aquells visitants, després de demanar un got d'aigua, que mai van arribar a prendre, i interessar-se per les fases de la Lluna que apareixien marcades en un calendari de paret, van tornar a desaparèixer, després d'assegurar a les dues nenes que tornarien aviat a per una d'elles . Des de la seva partida, una sèrie de insòlits esdeveniments van envoltar la vida de la família Muñoz durant els dies següents: la porta del rebost es bloqueja, els aliments es podreixen en el seu interior amb inusitada rapidesa, com afectats per algun tipus de radiació i els estranys éssers acabin reapareixent al quart dia portant-se a Pròspera a bord d'un OVNI estacionat, en plena nit, sobre un gran camp d'oliveres.
Un cop dins li ensenyen, a través d'una espècie de gran «pantalla de cinema», escenes quotidianes de Pròspera i la seva família tal i com, pel que sembla, van ser recollides pels tripulants d'aquell OVNI dies enrere. Com passa en tants altres casos d'abducció, a Pròspera la tomben sobre una llitera i realitzen sobre ella una sèrie d'anàlisis mèdics que conclouen amb una espècie d'operació quirúrgica en què li és inserit una mena de «micro-càpsula» a la base del coll... I després, més de tres dècades de silenci.
Detall d'un implant extret a una persona
suposadament abduïda.
Abducció de Cergy-Pontoise
26 de novembre de 1979
Lloc: Cergy-Pontoise, França.
Alguns dels casos d'ovnis són importants pel seu misteri, mentre que altres ho són per la seva resolució final. La abducció de Franck Fontaine pertany al segon grup.
El 26 de novembre de 1979, al matí d'hora, Franck Fontaine i uns amics estaven a l'exterior d'un bloc d'apartaments dels afores de París quan van veure un ovni sobre d'ells. Fontaine es va ficar al cotxe per poder veure-ho millor, però quan els seus companys van arribar-hi havia desaparegut. Va aparèixer una setmana després i no era conscient que havia estat perdut. A poc a poc va anar explicant que havia estat segrestat per un ovni i que li havien portat a un estrany planeta. Franck va dir que els passatgers de l'ovni estaven molt interessats en un dels seus companys, Jean Pierre Prévost, a qui estaven seleccionant perquè fos un dels seus missioners a la Terra.
Els tres joves van gaudir enormement amb la notorietat que havien adquirit. Segons l'informe que em va enviar el prestigiós investigador francès Claude Mauger, eminents ufòlegs com Michel Piccin i membres del grup de recerca associat al govern francès (GEPAN) havien arribat a la conclusió que l'assumpte era una burla. El mateix Fontaine ho va admetre més tard.
Altres supòsits implants a persones abduïdes.
Abducció de Livingtone
9 de novembre de 1979
Aproximadament a un quart d'onze del matí del divendres 9 de novembre de 1979, Robert Taylor, de 61 anys, guardaboscos i habitant de Livingston, Escòcia, es va topar amb un ovni i uns éssers de naturalesa molt estranya.
Acompanyat del seu gos, Taylor es dirigia a la seva furgoneta a examinar uns arbres joves del bosc, situats en una zona propera a l'autopista M8, que comunica Edimburg amb Glasgow. Va aturar la furgoneta i es va encaminar al lloc que volia inspeccionar. Quan va aixecar la vista es va quedar atònit davant el que veia: en el clar hi havia un objecte surant a l'aire, a sobre d'ell.
L'objecte mesurava uns 6 m d'ample per 3,65 d'alt, era gairebé esfèric, però tenia una vora semblant a l'ala d'un barret. D'aquesta vora sortien cap amunt el que semblaven unes hèlixs immòbils. Per darrere, i en el cos principal de l'objecte, es veia el perfil d'unes tanques, o almenys un tros d'un color diferent. L'objecte era més fosc en la part de sota de la vora, i al testimoni li va donar la sensació que potser estigués intentant camuflar-creant una espècie de boira. El senyor Taylor no estava segur de si l'objecte era transparent o reflectant, però li va semblar que el seu color normal era d'un gris apagat, i que tenia la textura del paper de vidre. Però les veritables sorpreses encara no havien arribat ...
Uns segons després d'haver albirat l'objecte, dues petites esferes recolzades sobre unes puntes van sortir del seu interior o de sota, i van avançar balancejant cap a on estava Taylor. Mesuraven uns 90 cm d'ample i eren d'un gris apagat, com el del cos de la nau. Quan van arribar-hi, cadascuna de les esferes es va agafar a una cama, i el van arrossegar cap a l'objecte. Estava atordit per una olor molt forta, i va acabar per desmaiar-se.
Quan va tornar en si, els objectes s'havien anat i el gos saltava al seu voltant molt excitat. Aparentment havia perdut la veu, i li costava mantenir-se dempeus. Es va veure obligat a caminar arrossegant-se uns 80 m fins arribar a la seva furgoneta, però, en la seva desesperació per marxar d'allà, es va ficar en un fangar i va haver de marxar caminant a casa. Quatre hores després tenia un mal de cap enorme i una set que no va desaparèixer en dos dies.
Les investigacions realitzades en el lloc del succés van demostrar l'existència de marques a terra, que corresponien a les puntes de les esferes. Les destrosses dels seus pantalons tenien una importància especial: aquests eren d'estamenya blau molt resistent, però cadascuna de les cames estava esquinçada, just al lloc on els objectes esfèrics l'havien agafat. Els estrips tenien una trajectòria ascendent, la qual cosa suggeria que s'havien produït quan li arrossegaven; l'Associació Britànica per a la Investigació dels Ovnis conservar els pantalons per si havien de ser sotmesos a un posterior anàlisi.
Pel que fa al propi testimoni, se li descriu com un home honest i responsable, no precisament el tipus de persona que es dedica a fer bromes. Quan es van investigar les seves circumstàncies personals, es van trobar amb una persona que tot just bevia alcohol, que normalment tenia una salut bona, i que no presentava un historial de malalties mentals, ni patia mals de cap ni pèrdues de coneixement. Segons l'examen mèdic, estava bé de l'oïda i usava ulleres només per llegir. Potser amb alguna reticència, ara creu que va veure una nau extraterrestre i uns robots. Durant cert temps va portar una càmera fotogràfica per si tornava a trobar-los.
Com en molts altres casos, continua oberta la qüestió de si aquesta experiència va ser real o va ser alguna cosa inventat pel propi Taylor. No obstant això, la minuciosa investigació duta a terme per Steuart Campbell suggereix que les petjades del sòl i l'evidència física trobada no demostren prou l'argument que no hi havia cap objecte físic present.
D'altra banda, la investigació també va suggerir que no era probable que l'objecte estigués fet per éssers humans, ja que no hi havia cap fabricant d'aquest tipus d'objectes en les proximitats. De tota manera, és molt estrany que un objecte com aquest, que volava cap al clar d'un bosc, no hauria cridat l'atenció de cap conductor que circulés per l'autopista M8, una de les més transitades d'Escòcia. Encara que es va produir en un lloc molt proper a l'autopista, la trobada en si mateix no es podia haver vist, ja que els arbres tapaven el clar. En qualsevol cas, sí s'hagués vist la trajectòria del vol, però no es va produir ni una declaració que corroborés el succés. Va aparèixer l’objecte al clar d’una altra manera, o es va tractar d’algun fenomen natural que no va percebre Taylor?
Article de Sinuhé, "Tejiendo el Mundo", traduït al català.
Hi ha un cas que va ser famós al seu moment i és el del gat d'en Winston Churchill. En Churchill estava molt malalt, atès pels seus metges, a la seva cambra. Una nit a la que semblava que la seva salut revifava, el seu gat va començar a miolar d'una manera molt exagerada, fins que li van obrir la porta de la cambra a fi de que sortís. L'endemà, en Churchill era ben mort, havent-ho predit el seu gat molt abans que els metges.
Hi ha un cas que va ser famós al seu moment i és el del gat d'en Winston Churchill. En Churchill estava molt malalt, atès pels seus metges, a la seva cambra. Una nit a la que semblava que la seva salut revifava, el seu gat va començar a miolar d'una manera molt exagerada, fins que li van obrir la porta de la cambra a fi de que sortís. L'endemà, en Churchill era ben mort, havent-ho predit el seu gat molt abans que els metges.
