Cases amb encanteri: "ELS FANTASMES DE LA DIPUTACION DE SEVILLA".

ELS FANTASMES DE LA "DIPUTACION DE SEVILLA"

D'Andalusia estant (Espanya), parlar de casos paranormals, d'aparicions i apareguts o d'espectres i relacionar-ho amb el nom de "Diputación", és recordar el famós cas de la "Diputación de Granada", però no anem a tractar en aquest article el cas de Granada i si un altre succeït en un altre edifici públic relacionat amb "Diputación". En aquest cas narrem els fenòmens paranormals succeïts a l'edifici de la "Diputación de Sevilla".

Perquè a la "Diputación" d'aquesta ciutat espanyola han succeït i vénen succeint fenòmens paranormals d'ençà que aquest vell edifici fos ja fa anys caserna de l'exèrcit del país veí.

Fent una breu història del lloc, direm que l'edifici de la "Diputación de Sevilla", antiga caserna de la "Puerta de la Carne", es va edificar l'any 1785 i es va emprar per allotjaments militars al segle XVIII. És d'estil neoclàssic i una de les primeres obres realitzades dins de la visió arquitectònica "tardo-acadèmica". Aquest edifici és un calc del projecte  militar de la caserna de Reus (Catalunya), realitzat per Juan Martín, l'any 1751.

Les obres en ferm comencen l'any 1785, un any molt plujós. Aquestes pluges comporten grans riuades en aquests terrenys, ocasionant pèrdues constants de material de construcció i un perillós deteriorament als fonaments de l'edifici. Una petició feta a l'Ajuntament pels alts comandaments militars, els concedeix cercar un altre emplaçament a uns cent metres. Aquests nous terrenys (horta baixa i alta de Espantaperros), als plànols urbanístics de l'època s'establien amb la denominació geològica de "alturas de la ciudad". Sembla més que atzar, que aquestes formacions "geològiques", inexplicablement altes sobre zones planes, tinguin al seu interior cúmuls d'enterraments de determinades religions.

Les mesures de la planta rectangular exterior son de 100 mts. de façana i 87 mts. de fons i el principal pati interior de 60 x 40 mts. El seu exterior està dissenyat simètricament, les façanes presenten una repetitiva decoració de maçoneria entre finestres i trossos de paret, el replà baix està realitzat amb grans finestrals rectangulars tancats de reixes de forges, mentre el replà superior deixa veure un seguit d'arcs rebaixats. Sobre del portal d'accés hi ha un únic balcó. A diversos llocs de les seves façanes laterals, s'aprecien reformes fetes durant els anys, on les finestres han estat substituïdes per òculs, a fi de donar més confort a les sales. Tot l'edifici queda coronat per una cornisa, que suporta l'ampit de maçoneria que remata tot el terrat de la coberta superior de l'edifici.

Podem deduir que la funcionalitat d'aquest edifici està en consonància amb l'ús pel que va esser dissenyat: solucions arquitectòniques per l'allotjament de persones i de bestiar, dipòsit d'armament, bona ventilació, espais molt lluminosos i uns grans avenços per l'higiene de l'època.

A mitjans dels anys 80 del segle XX, els jardins davanters van passar de ser un magnífic exemple de manteniment constant per part dels soldats, a un bosc desproporcionat d'herba, arbres i palmeres trencades que, al caure, malmetien, arrossegaven i enderrocaven garites, reixes, pilots, parets i fins i tot una petita placeta de bancs i taula central, de ceràmica sevillana. 

Tot aquest seguit d'esdeveniments va ocasionar un accident amb quatre morts. Al caure una de les palmeres, va xafar una família que passejava per l'indret, matant l'home, la dona i el fill petit, a més del soldat que feia guàrdia a la garita, que va quedar soterrada per la runa.

Des d'aquest precís moment es va començar a divulgar per Sevilla que aquest edifici, els darrers anys, angoixava els darrers anys a molts veïns de la zona, doncs aquest eren testimoni de moviments d'ombres, estranyes formacions evanescents, esfereïdors crits i alguna aparició espectral als grans salons, salons que portaven diversos anys tancats i barrats, sense possibilitat d'entrada, donat que portes i finestres dels baixos havien estat tapats amb maons. Fins i tot, antics soldats en servei a l'edifici, com Jesús S. relataven:
 -"És curiós, aquell edifici amagava algun misteri. . . Recordo que junt amb un amic de la mili ens posàvem a cridar cançons i aquells crits no sortien de l'habitació ... era com si ningú l'escoltés ... ofegava el so ... sempre es va dir que a l'edifici s'escoltaven coses rares però molts pensàvem que era la típica quintada de la mili ... ".
Poc temps després es van començar a desallotjar les instal·lacions de personal militar i l'edifici va quedar abandonat i semidesert.

Calia fer aquest recorregut històric, però no ens ha portat a escriure aquestes pàgines cap fi ni moviment arquitectònic i sí els estranys esdeveniments que s'han succeït més públicament en aquest edifici, d'ençà que l'any 1994 s'habilités el seu ús com a edifici oficial de la "Diputación de Sevilla".

Els focus d'activitat paranormal d'aquest edifici estan molt definits, trobant-se a la zona de garatges, ubicats al soterrani i també a la zona administrativa, començant pels mateixos ascensors de Presidència ... tot un cas paranormal en un edifici públic que, com en tantes altres ocasions i en altres casos similars ha patit i pateix el secretisme oficial ... Un extens ventall de fenòmens és el que diuen els testimonis, tots treballadors de la "Diputación", sentir a l'edifici: escoltar estranyes veus, sentir presències, ser acompanyats de sorolls i cops, apagar-se i encendre's solts els llums i fins i tot la visió d'estranyes ombres que vaguen per l'edifici o sentir el contacte d'aquest "quelcom" que habita tant als foscos racons dels soterranis com als lluminosos i moderns despatxos de la "Diputación de Sevilla".

Els successos es van començar a conèixer dins de la "Diputación" i tot el personal era conscient de que quelcom de misteriós estava succeint al seu lloc de treball, però que no se'n sabia ni el que era, ni el seu origen. Alertats i esmaperduts per les circumstàncies que els estaven neguitejant a la feina, van decidir alertar als vigilants de l'empresa de seguretat de l'edifici, els quals ja havien tingut estranyes experiències a la zona de garatges ... Una nit del mes de març de 2003 es rep un senyal dels ascensors que donen servei exclusiu a la zona de presidència. Per l'hora, n'estaven ben certs que no hi podia haver ningú treballant encara. Donat que l'ascensor seguia pujant i baixant, i amb l'agreujant que només es pot accionar mitjançant una clau d'accés que tenen els directius de l'edifici, el responsable de seguretat va decidir enviar-hi un dels guàrdies... En arribar, el vigilant de seguretat va comprovar l'estrany comportament de l'ascensor i que quelcom com "una mà invisible", l'agafava amb força de la mà...: 
 - "No sé pas, és com si quelcom no volgués que truqués l'ascensor i parés aquell ritual de pujades i baixades de l'aparell. Va ser una experiència estranya, que s'ha repetit en moltes altres ocasions a d'altres companys ..."

La història moderna d'aquests successos comença quan els membres de l'empresa de neteja parlen entre ells de les estranyes experiències a diferents zones de l'edifici. Entre el por i el recel que provoquen sempre aquests temes, tots fan palès un esdeveniment comú que sembla repetir-se: s'escolten gemecs planyívols i plors... no saben d'on prové ni que els provoca però la veritat és que a les rodalies del pati antic de cotxeres tots han escoltat el mateix ... Entre els testimonis d'aquests successos trobem a J.G.S., qui diu a la revista "Más Allá": 
 - "Va ser esgarrifós, em dirigia a l'edifici de presidència quan al meu voltant, molt a prop meu, vaig poder sentir clarament com algú estava plorant .... però allà no hi havia pas ningú ... eren uns gemecs i plors planyívols, rars ...., em va impressionar molt".

Seguint un ordre cronològic dels esdeveniments, en V.L.G. és la següent víctima d'aquests estranys esdeveniments: 
 - "Em trobava una tarda de febrer a la zona dels garatges, al costat de la presidència, quan de sobte em va deixar glaçat un crit esgarrifós. Vaig baixar les escales cames ajudeu-me, cercant la persona que estava adolorida, però no hi havia ningú. Vaig pensar que havia caigut algú, escoltava aquest planys, però no veia ningú ... Ja al garatge vaig notar una presència, com si fos vigilat o perseguit, la situació es va fer gairebé insostenible ... No sé el que passava, quelcom m'agafava l'espatlla i m'era molt difícil deslliurar-me, però allà no hi havia ningú ... Va ser una cosa increïble ... Es dona la curiosa circumstància que altres companys de treball han tingut experiències semblants i damunt de tot, el més colpidor, és que tots pensem que quelcom invisible que no aconseguim entendre habita al conjunt arquitectònic de la "Diputación" i que, de tant en tant, li agrada tocar, agafar i fregar als que treballem al mateix lloc".

Malgrat que els fets paranormals succeeixen a tot el conjunt, hi ha zones més castigades que d'altres. Un "punt calent" d'aquests fenòmens el trobem en un dels passadissos laterals del segon replà dels garatges. Aquí s'escolta amb aparent claredat el que ens relatava la següent testimoni: 
 - "És difícil d'explicar ... és un so estrany, com si haguessin moltes persones parlant en veu baixa. De les converses s'escolten fragments desmanegats ... unes veus que no son provocades per ningú, donat que aquesta zona està aïllada de sorolls i sons i els que arriben son mínims ... d'on venen aquelles veus?. Ningú ho sap però una cosa sí té clara el personal i els meus companys: allà hi ha alguna cosa, quelcom que emet aquests sorolls i que no és d'aquesta vida ...".
Ressons del passat?.

Als fenòmens de cases i d'edificis oficials amb encanteris, son molts els testimonis que es reiteren a l'afirmar que veuen ombres i estranyes formes. Aquests relats son coincidents en el cas de la "Diputación de Sevilla": 
 - "Ja us ho vaig explicar la vegada anterior però bé, ... no m'agrada recordar-lo ... em disposava a portar unes bosses als contenidors quan alguna cosa em va agafar i em tenia clavada al terra i això que dins no hi havia res que pesés ... em vaig posar molt nerviosa perquè vaig escoltar unes passes però, però ... no veia ningú ni res que els provoqués ... quan vaig deixar anar la bossa, espantada, vaig sortir corrent per a fugir d'allà, vaig poder veure una ombra que s'allunyava d'on estava la bossa, en concret no tenia forma definida, més aviat era una ombra ... allà estan passant coses rares i la veritat és que no deu ser d'aquest mon". 
Era el que explicava R.G.D., després d'una experiència que va tenir lloc l'abril d'enguany.

Abril es va tornar un mes complex pels treballadors de l'edifici. A la zona administrativa es va produir un fet que omplí de neguit a F.C. quan va contemplar una fotocopiadora funcionar sola. Així ho relatava a la revista "Más Allá": 
 - ... "Vaig escoltar un soroll al segon replà i em vaig dirigir cap allà. A l'arribar no hi havia res ni ningú, però el soroll sortia de dins de l'entorn de treball ... en arribar al lloc que generava el soroll em vaig quedar garratibat ... la fotocopiadora havia començat a funcionar sola ... i no hi havia ningú, la sala era buida".

Les sorpreses no acaben i just al damunt de les diverses preses de clavegueram del replà, moltes persones tenen estranyes sensacions i pressentiments ... potser estan relacionats els successos? Pot ser.

Durant l'Expo del 1992 esdevinguda a Sevilla, aquest edifici va ser un més del munt de reestructuracions i nous condicionaments que va viure la ciutat. De l'antiga caserna de "Ingenieros e Intendéncia", pel període 1993-1994, va passar a ser un renovat edifici administratiu i seu de la "Diputación de Sevilla". Les obres es van encarregar als arquitectes Antonio Ortiz i Antonio Cruz, sent finalitzades l'any 1994. A les hores es van centralitzar tots els serveis a aquesta nova seu. 


La seu va quedar dividida en diverses zones, on es repartien els diversos serveis: l'edifici de l'antiga caserna va passar a anomenar-se -A-, al pati se'n va construir un de nou, l'anomenat -B-, i el -C- era i és un edifici polític que acull la sala de plens, la presidència i diversos despatxos polítics.

Durant les feines de remodelació, es va realitzar diversos moviments de terra al pati del darrere de l'edifici. Arribats al pati de la cotxera i a uns sis metres sota terra, es va trobar tota una necròpolis, al començament d'origen indeterminat, però presumiblement de l'Edat Mitjana. D'aquest indret es van treure centenars de restes de cossos. Va ser tan gran l'abast i la transcendència que va tenir la troballa, que la "Diputación" va editar "De la muerte en Sefarad", treball coordinat per Mª Isabel Santana. El que de bon començament es creia que era la resta de cadàvers, de víctimes de la guerra posterior al cop d'estat de Franco, després d'un estudi es va determinar que es tractava d'un cementiri de la comunitat sefardita. 


Ara molts funcionaris de la "Diputación" comenten que treballen damunt d'un cementiri i tècnicament, tenen raó. Al seu moment es va construir l'antiga caserna sense saber el que havia a sota i avui és un indret on es produeix una gran fenomenologia paranormal i on s'intensifiquen els fenòmens, les veus i les presències paranormals ... una ubicació al damunt de l'antiga llera del riu Tagarete i que tan en contacte va estar amb aquests enterrats sota el nou edifici de la "Diputación de Sevilla" ... podria existir una relació? És més que probable.

Però encara n'hi ha més ... els treballadors del parc de bombers de "San Bernardo", limítrof amb aquest edifici, pateixen a una de les seves sales l'estranya presència de quelcom que aquests darrers mesos sembla estar jugant amb ells i els bombers afirmen que es tracta del mateix fantasma de la "Diputación" ... ningú en té la seguretat però la veritat és que quelcom succeeix a l'insigne edifici.






Traduït i adaptat, de l'article ·Los fantasmas de la Diputación· Tejiendo el Mundo.

Cases amb encanteri: "EL CAS POLTERGEIST DE LA BROCANTERIA BAUL DEL MONJE"

Els fantasmes del brocanter.

Enllestint els anys noranta del passat segle, a una brocanteria de Madrid (Espanya) es van produir tot un seguit d'esdeveniments de molt estranya explicació científica. En van ser testimoni desenes de persones, que van patir a la seva pell tot el seguit de fenomens que s'hi van esdevenir.

- A una brocanteria de Madrid es produeixen fenomens paranormals. Un brocanter de Madrid pateix des de fa temps fenomens paranormals al seu local del carrer Marqués del Monasterio, al districte Centro de Madrid. Segons va declarar el seu propietari, el Sr. Noel, a una emissora de radio de Madrid "una de les coses que més sovintegen és que caiguin objectes sense que ningú els toqui. De vegades es veuen figures, d'altres son sorolls reals però, sense res que els justifiqui".

Amb aquestes paraules començava Cristina Rovirosa, locutora de l'emissora Onda Cero, l'informatiu de les vuit del vespre del dia 11 de febrer de 1999. Una redactora de l'emissora acabava de filtrar la noticia dels estranys esdeveniments que es venien produint de temps ençà a un comerç de la ciutat.

El grup de recerca paranormal HEPTA i d'altres experts a la matèria no varen trigar a presentar-se al local, a fi de comprovar i investigar els fenomens.

Tot el local, atapeït d'objectes i antiguitats, desprenia una aura gairebé mística que traslladava a d'altres èpoques històriques. L'Àngela, copropietària del comerç explicava els esdeveniments als investigadors. 

"Tot va començar el març de l'any passat, en Noel em deia jocós_ aquí hi ha fantasmes. I efectivament, van començar a passar coses." I és que d'ençà que es van posar al capdavant de l'establiment  ja res és normal a la seva vida diària.

Àngela continuava explicant.

"Els llums van començar a moure's sols. Per exemple els seus penjolls de vidre apareixien a d'altres habitacions. Saltaven davant teu o es trencaven directament. Les aixetes s'obrien soles, de vegades escoltaves el so de vaixelles trencades, d'altres una intensa pudor a podrit i tot seguit el més meravellós perfum a roses. Sorgia per les habitacions i amarava alguns mobles. Feia olor a cabell cremat dins d'un dels armaris."

Els fenomens van anar augmentant en agressivitat i freqüència. Els primers testimonis d'excepció van ser els alumnes de les classes de restauració que s'hi donaven al darrera de la botiga. Però abans que persones alienes a aquesta poguessin presenciar aquests esdeveniments, l'Àngela i especialment en Noel, van viure experiències extraordinàries.

"Estàvem un dia organitzant la botiga. Damunt la taula teniem un ciri i de sobte es va encendre sol. Una altra vegada, en Noel va llençar un cap de moltó a la brossa, doncs semblava ben bé que agafés vida. Doncs bé, passada una estona la vam trobar a la porta de la botiga. Ara la tenim ben amagada."

La sorpresa dels propietaris els va dur a comentar amb les seves amistats el que estava passant.

"Hi havia dies que tancàvem la botiga i ens quedàvem a veure el que passava. Sempre era a la mateixa hora quan es desenvolupaven els esdeveniments. Estant amb uns amics a la sala principal van començar a caure trossos de fusta, com si estigués humida i corcada."

Al cloure l'estiu, la violència va augmentar de manera alarmant, fins hi tot al davant del Noel i l'Àngela.

"Recordo una nit quan tancàvem la botiga. Desprès de sopar vam tornar a mirar si havia passat quelcom. Quan vam entrar, els gots d'aigua que havíem deixat per a mantenir la humitat de la fusta dels mobles, van sortir disparats vers unes escultures romanes."

A partir d'aquests moments, els incidents van començar a fer-se permanents i els clients a ser testimonis de les estranyes escenes.

"Tu no saps quina vergonya (...) Arribava un client, li ensenyàvem algunes peces i començaven a caure objectes. Se'n anaven ben espaordits. Ens inventàvem mil excuses però no ens podien pas creure."

Amb el temps, els fenomens van anar reduint la seva intensitat fins ben bé desaparèixer.

Segons s'explica, abans vivia al lloc un advocat que va morir cremat al ocasionar un incendi arran d'una cigarreta encesa al llit. Tanmateix els investigadors de HEPTA van assegurar que això no tenia res a veure amb els esdeveniments esmentats.

Podria haver estat un cas de psicoquinesi espontània recurrent, més coneguda com poltergeist, produït probablement per alguna de les persones pressents, si no fos que molts dels fenomens es produïen sense haver-hi pas ningú. Testimonis de veïns i del conserge de l'edifici coincidien que, per les nits i amb el local tancat, s'escoltaven, sorolls i xarrades, com si hi hagués algú treballant.

Encara ara, segueixen sense tancar-se els interrogants del que era, el que va passar realment.

Vídeo del programa de CUARTO MILENIO.

Traduït de l'article El caso poltergeist del anticuario "Baúl del Monje".

http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2010/09/15/el-caso-poltergeist-del-anticuario-baul-del-monje/

Cases amb encanteri: CA'DARIO, "LA CASA QUE MATA".

Venècia màgica.

Sens dubte, no hi ha cap altre ciutat al mon com Venècia, ni cap carrer o avinguda comparable al Gran Canal Venecià.  

Les façanes dels seus majestuosos palaus enlluernen i aclaparen a turistes i visitants, vinguin d’on vinguin. Pels amants del misteriós, els carrerons i racons d’aquesta màgica ciutat son un paradís que esclata davant els ulls a cada pas i a cada mirada. Centenars d’antigues llegendes s’arrapen a les parets atrotinades que durant centenars d’anys han estat testimoni mut dels més increïbles esdeveniments: conspiracions, assassinats, guerres, la pesta negra . . .

Si un passeja de nit per aquests carrers, no pot evitar d’estremir-se en veure un gat negre creuant el “pont del Diable” o a l'escoltar passes properes, mentre es creua apressadament pel carreró dels Assassins.

Els foscos edificis, molts en estat d’abandonament donat les seves costoses rehabilitacions i manteniment, només son ruïnes humides i corcades, on les rates jugen a fet i amagar amb els fantasmes d’antics nobles del passat.

I de tots els palaus, Ca’Dario és, amb la seva torre lleugerament inclinada i amb la seva façana de marbre blanc, el més llegendari de tots.

Ca’Dario és un indret maleït especialment pels seus propietaris. Ben bé tots ells, des del primer a l’any 1487, fins al darrer (que se sàpiga) a l’any 1993, han tingut directament o molt a prop, una mort violenta desprès de comprar l’immoble, en un reguitzell de sang que és perllonga fins els nostres dies. Durant els seus cinc segles d’existència, es pot comptar amb els dits d’una mà els amos del palau que han aconseguit burlar la maledicció, i que han mort de manera natural. Amb raó els venecians diuen de Ca’Dariola, la “casa que mata”.

Amb aquesta fama i després que el seu darrer propietari, el magnat italià Raul Gardini es suïcidés d’un tret a la templa, en ple escàndol pels processos de corrupció, arran del cas “Mans netes”, no és estrany que el fastuós palauet renaixentista portés deu anys completament abandonat. Estava a la venda, sí, però no trobava pas comprador. I no només pel seu elevat preu, ans pel damunt de tot, com diuen els venecians, perquè ningú gosava desafiar la maledicció que hi ha a la casa. 

Ara però, un milionari nord-americà, valent, ignorant o ves a saber que, s’ha plantat al davant de l’embruix de la casa i ha comprat Ca’Dario. 

-O podria ser que hagués pagat vuit milions d’euros sense conèixer el seu fosc passat?, es demanen molts ciutadans de l’antiga República de la llacuna. 

Però, pel damunt de tot, la pregunta que corre ara per Venècia és: Quant tardarà Ca’Dario a tornar a imposar el seu malefici?

Del que no hi ha dubtes és del considerable nombre d’infortunis que suma el palau. Ja el segle XV, el seu primer propietari, el senador de la Serenissima, Giovanni Dario, va patir de molt a prop la maledicció de la mansió. La seva filla Marieta, que amb el seu espòs Vincenzo Barbaro també hi vivia, va morir de l’angoixa que li va provocar saber-se a la més absoluta ruïna econòmica.

Ca’Dario va passar llavors a mans de la familia Barbaro, contra qui el palau també va dirigir la seva fúria: un dels hereus d’aquesta estirp va ser assassinat a Candia.

El següent propietari tampoc va tenir molta sort. Arbiter Abbdoll, un ric comerciant armeni de diamants, va morir en la misèria més total, desprès que perdés la seva fortuna desprès de comprar la maleïda casa.

Els segles van passar i la casa va seguir fent de les seves a tot aquell que gosava comprar-la. Al segle XIX, per exemple, un estudiós nord-americà de Venècia anomenat Radon Brown, es va suïcidar dins dels murs de Ca’Dario, al costat del seu company, desprès de l’escàndol que es va desfermar en saber-se que tots dos homes eren parella. A les hores hi havia un percentatge molt alt de gent amb el tarannà homòfob d’en Duran Lleida.

El palau va passar llavors a mans del també nord-americà Charles Briggs que, davant les xafarderies al voltant de la seva suposada homosexualitat, va abandonar Venècia i buscar refugi a Mèxic, on la seva amant es va suïcidar.

Però la maledicció arriba fins als nostres dies. Al 1970, el llavors flamant propietari del palau, el comte Giordano delle Lanze, va ser assassinat a Ca’Dario pel seu amant, Raoul, un jove mariner serbi 18 anys que li va obrir el cap amb una estàtua de bronze. Després de cometre el crim, Raoul va fugir a Londres on, al seu torn, va ser assassinat.

A les hores, la maledicció de Ca’Dario ja era de domini públic. Però això no va ser obstacle per a que Christopher Lambert, el manager del grup musical The Who, la comprés. Encara que potser li hauria anat millor si no ho hagués fet, doncs poc després de comprar-la va caure escales avall a Londres, a casa de la seva mare, morint al moment.

El següent va ser l’home de negocis italià Fabricio Ferrari qui, desprès de comprar la maleïda casa va morir, endeutat fins el capdamunt, en un accident de cotxe. La mateixa dissort que va tenir el tenor Mario Del Monaco, que va patir un greu accident de trànsit que a punt va estar de costar-li la vida mentre es dirigia a Venècia per enllestir la compra de Ca’Dario.

La casa passà així a mans del financer Raul Giardini, que es va suïcidar el 1993, just un dia abans que el grup empresarial que dirigia es declarés en fallida. Des de les hores, Ca’Dario ha estat abandonada fins ara, que ha estat adquirida per un milionari nord-americà. Tindrà el palau més bon tarannà amb ell?

Traduït al català d’un article de http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2009/02/23/casas-encantadas-ca%C2%B4dario-la-casa-que-mata/

EL MISTERI DE LES PEDRES LLISCANTS.

LES PEDRES LLISCANTS.

El fenomen anomenat "Sliding Rocks", com es coneix arreu, és un dels més curiosos dels darrers temps. Roques que fan des de 200 grams fins a 300 kilograms, llisquem al seu gust per la erma superfície de Racetrack Playa, un llac dessecat a la Vall de la Mort (Califòrnia). Aquest lloc és el punt més baix dels Estats Units d'Amèrica on, a més, solen assolir-se les temperatures més elevades d'aquell país.

Els primers estudis al voltant d'aquest succés es van fer a la dècada dels cinquanta, malgrat existir observacions documentades des de l'any 1915.

Des de les hores, desenes de geòlegs i estudiosos han tractat de donar una explicació científica a aquest fenomen, encara que, ara per ara, totes han anat sent descartades després de provar la seva impossibilitat. L'únic que sembla clar és que les pedres llisquen als períodes de pluges, ja que els solcs que deixen són suaus, i s'ha deduït que es formen al damunt del fang.

L'acció de les persones està descartada, ja que està prohibit accedir al llac a l'estiu i a l'hivern, les dues temporades de pluges, donat que les empremtes produïdes sobre la superfície hi poden romandre durant anys, trencant la naturalesa de l'indret. A més, aquestes petjades delatarien el moviment humà al voltant de les roques. Cal aclarir que aquest és un lloc extremadament sec, però quan plou la superfície del llac s'omple amb una fina capa d'aigua d'uns centímetres. Descartada doncs l'acció humana, cal donar pas a altres teories.

MOVIMENTS SÍSMICS

Aquesta a ser una de les primeres teories, encara que passats els anys, la tecnologia ha demostrat que les pedres segueixen movent-se sense cap registre sismològic.

MOVIMENTS CAUSATS PEL GEL I L'ACCIÓ DEL VENT

Aquesta teoria ha estat la que més força ha pres durant molts anys. Es deia que al gelar-se la capa d'aigua, els forts vents movien les roques de lloc. No cal ser gaire intel·ligent per a saber que les pedres haurien d'estar sobre el gel i no unides a ell. A més, estudis posterior han demostrat que no hi ha vents tant forts a la terra per a poder moure pedres d'aquesta mida. S'han fet estudis, marcant grups de pedres dins de cercles i, passat un temps, algunes d'aquestes pedres s'havien lliscat i altres no. Curiosament algunes ho havien fet en direccions oposades, de manera que la teoria del gel ha quedat també descartada.

Arribats a aquest punt, cal ampliar el moviment documentat d'aquestes roques: Algunes s'han arribat a lliscar més de 400 centímetres i altres amb prou feina uns pocs centímetres. Les seves trajectòries son totalment dispars i aleatòries. Encara que moltes pedres tracen trajectòries paral·leles i exactes, tard o d'hora trenquen la simetria i cadascuna va per la seva banda. Fins hi tot, en altres estudis amb pedres marcades, una va desaparèixer sense rastre per aparèixer passar molt temps a la punta oposada del llac.

MOVIMENTS PER ATRACCIÓ MAGNÈTICA.

És ben cert que el subsòl d'aquest indret és bastant inestable i solcat per moltes falles, que els moviments del magma son més superficials i que les atraccions magnètiques poden ser més grans que en d'altres llocs. Tanmateix, aquesta teoria també ha estat descartada mercès a l'ús de sofisticats mitjans tecnològics, els quals han provat que, ni de bon tros, tot això faria moure les pedres.

MOVIMENTS PER GRAVETAT.

Les observacions mostren que una gran part de les pedres es mouen cap el centre del llac, malgrat que el desnivell de tota la superfície és imperceptible. Tot aniria bé si no fos que NO totes les pedres ho fan, doncs algunes es mouen en sentit contrari o fins hi tot recuperen el camí, fins on havien sortit algun dia.

Però aquí entra una altra vegada l'acció de l'aigua. És possible que al ploure, amb el terra molt esquerdat, l'aigua es coli fins a una fondària considerable.Quan el terra es torna a assecar, primer ho fan les capes més superficials que, en certa manera, segellen les capes inferiors. Això fa que es creïn petits monticles que, amb el pas dels anys poden tenir la pendent suficient perquè llisquin les pedres per gravetat. Quan les pedres estan a la zona alta dels turons, lògicament es llisquen cap al centre del llac, ja que el desnivell ajuda a que vagin vers aquesta direcció. Per contra, si estan al costat oposat del turó, llisquen en sentit contrari. Aquesta teoria perquè algunes pedres es mouen i altres que estan al seu costat no ho fan: els pesos i les mides són decisius en aquests casos.

Es podria pensar que la superfície d'aquest llac és "viva" en certa manera i que els aleatoris bombaments i aplanaments, són els que mouen aquestes roques. Encara que els processos son tant lents que costa de provar.

Els naturals del país no es compliquen tant la vida i atribueixen aquests moviments als esperits dels antics guerrers indis que van quedar atrapats dins aquestes roques.

(Traduït i tractat d'un article de Sinuhé Gorris, de Tejiendo el mundo)