Venècia màgica.
Sens dubte, no hi ha cap altre ciutat al mon com Venècia, ni cap carrer o avinguda comparable al Gran Canal Venecià.
Les façanes dels seus majestuosos palaus
enlluernen i aclaparen a turistes i visitants, vinguin d’on vinguin. Pels amants
del misteriós, els carrerons i racons d’aquesta màgica ciutat son un paradís
que esclata davant els ulls a cada pas i a cada mirada. Centenars d’antigues
llegendes s’arrapen a les parets atrotinades que durant centenars d’anys han
estat testimoni mut dels més increïbles esdeveniments: conspiracions,
assassinats, guerres, la pesta negra . . .
Si un passeja de nit per aquests carrers, no
pot evitar d’estremir-se en veure un gat negre creuant el “pont del Diable” o
a l'escoltar passes properes, mentre es creua apressadament pel carreró dels
Assassins.
Els
foscos edificis, molts en estat d’abandonament donat les seves costoses
rehabilitacions i manteniment, només son ruïnes humides i corcades, on les
rates jugen a fet i amagar amb els fantasmes d’antics nobles del passat.
I
de tots els palaus, Ca’Dario és, amb la seva torre lleugerament inclinada i amb
la seva façana de marbre blanc, el més llegendari de tots.
Ca’Dario
és un indret maleït especialment pels seus propietaris. Ben bé tots ells, des
del primer a l’any 1487, fins al darrer (que se sàpiga) a l’any 1993, han
tingut directament o molt a prop, una mort violenta desprès de comprar
l’immoble, en un reguitzell de sang que és perllonga fins els nostres dies.
Durant els seus cinc segles d’existència, es pot comptar amb els dits d’una mà
els amos del palau que han aconseguit burlar la maledicció, i que han mort de
manera natural. Amb raó els venecians diuen de Ca’Dariola, la “casa que mata”.
Amb aquesta fama i després que el seu
darrer propietari, el magnat italià Raul Gardini es suïcidés d’un tret a la
templa, en ple escàndol pels processos de corrupció, arran del cas “Mans
netes”, no és estrany que el fastuós palauet renaixentista portés deu anys
completament abandonat. Estava a la venda, sí, però no trobava pas comprador. I
no només pel seu elevat preu, ans pel damunt de tot, com diuen els venecians,
perquè ningú gosava desafiar la maledicció que hi ha a la casa.
Ara però, un
milionari nord-americà, valent, ignorant o ves a saber que, s’ha plantat al
davant de l’embruix de la casa i ha comprat Ca’Dario.
-O podria ser que hagués pagat vuit
milions d’euros sense conèixer el seu fosc passat?, es demanen molts ciutadans
de l’antiga República de la llacuna.
Però, pel damunt de tot, la pregunta que
corre ara per Venècia és: Quant tardarà Ca’Dario a tornar a imposar el seu
malefici?
Del que no hi ha dubtes és del
considerable nombre d’infortunis que suma el palau. Ja el segle XV, el seu
primer propietari, el senador de la Serenissima, Giovanni Dario, va patir de
molt a prop la maledicció de la mansió. La seva filla Marieta, que amb el seu
espòs Vincenzo Barbaro també hi vivia, va morir de l’angoixa que li va provocar
saber-se a la més absoluta ruïna econòmica.
Ca’Dario va passar llavors a mans de la
familia Barbaro, contra qui el palau també va dirigir la seva fúria: un dels
hereus d’aquesta estirp va ser assassinat a Candia.
El següent propietari tampoc va tenir
molta sort. Arbiter Abbdoll, un ric comerciant armeni de diamants, va morir en
la misèria més total, desprès que perdés la seva fortuna desprès de comprar la
maleïda casa.
Els segles van passar i la casa va seguir
fent de les seves a tot aquell que gosava comprar-la. Al segle XIX, per
exemple, un estudiós nord-americà de Venècia anomenat Radon Brown, es va
suïcidar dins dels murs de Ca’Dario, al costat del seu company, desprès de
l’escàndol que es va desfermar en saber-se que tots dos homes eren parella. A
les hores hi havia un percentatge molt alt de gent amb el tarannà homòfob d’en Duran
Lleida.
El palau va passar llavors a mans del
també nord-americà Charles Briggs que, davant les xafarderies al voltant de la
seva suposada homosexualitat, va abandonar Venècia i buscar refugi a Mèxic, on
la seva amant es va suïcidar.
Però la maledicció arriba fins als nostres
dies. Al 1970, el llavors flamant propietari del palau, el comte Giordano delle
Lanze, va ser assassinat a Ca’Dario pel seu amant, Raoul, un jove mariner serbi
18 anys que li va obrir el cap amb una estàtua de bronze. Després de cometre el
crim, Raoul va fugir a Londres on, al seu torn, va ser assassinat.
A les hores, la maledicció de Ca’Dario ja
era de domini públic. Però això no va ser obstacle per a que Christopher
Lambert, el manager del grup musical The Who, la comprés. Encara que potser li
hauria anat millor si no ho hagués fet, doncs poc després de comprar-la va
caure escales avall a Londres, a casa de la seva mare, morint al moment.
El següent va ser l’home de negocis italià
Fabricio Ferrari qui, desprès de comprar la maleïda casa va morir, endeutat
fins el capdamunt, en un accident de cotxe. La mateixa dissort que va tenir el
tenor Mario Del Monaco, que va patir un greu accident de trànsit que a punt va
estar de costar-li la vida mentre es dirigia a Venècia per enllestir la compra
de Ca’Dario.
La casa passà així a mans del financer
Raul Giardini, que es va suïcidar el 1993, just un dia abans que el grup
empresarial que dirigia es declarés en fallida. Des de les hores, Ca’Dario ha
estat abandonada fins ara, que ha estat adquirida per un milionari
nord-americà. Tindrà el palau més bon tarannà amb ell?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada